PREMIS LITERARIS SANT JORDI

 ABRIL 2016

 TEXTOS PREMIATS AL CONCURS LITERARI SANT JORDI-2016

 LLENGUA CATALANA

 
Diari d'una sufragista

13 de març de 1912
Avui he anat a una reunió secreta al soterrani de la casa de n'Annie, en ple centre de Manhattan. Hem estat organitzant una manifestació que farem d'aquí a una setmana al nostre barri. Hem començat a fer pancartes on hi ha escrites, a la gran majoria: “LES DONES VOLEM VOTAR!”, hi hem dedicat dues hores. Més tard hem fet com molts altres dies, sortir al carrer a manifestar-nos, a intentar convèncer  aquesta societat masclista, que si no fos per nosaltres, aquest món no seria com el veuen ells ara. Però ells simplement pensen a fer negoci i quedar bé davant els seus “amics”. Sort que el meu home, en Richard, no és així, ell és com nosaltres, també pensa que les dones ens mereixem elegir qui ens governa; però ell és massa tímid per sortir al carrer com jo faig. Bé, el que deia era, que en sortir a manifestar-nos al carrer, hi ha hagut una grup d'homes molt desagradables que ens han tirat tomàquets! Ens han ferit, embrutat tota la roba... Però això no ha estat el pitjor, el pitjor de tot és haver de sentir els comentaris cruels i humiliants de la gent, fins i tot de dones!
Quan he tornat a casa estava tristíssima i li he contat tot el que havia passat a na Sophie, la meva filla, que encara que només té tretze anys, m'entén perfectament.

17 de març de 1912
Avui ha vengut a casa un amic d'en Richard  o, més que amic, algú amb qui vol fer negocis. El meu home m'havia advertit que era molt important, i que si arribava a un acord amb ell, podria guanyar molts diners. Ens hem assegut a la sala d'estar a prendre un te i, parlant de diversos temes, ell ha fet un comentari molt ofensiu sobre les sufragistes que aquests dies s'han estat manifestant. Ha dit: “Trobo que l'únic que fan és perdre el temps, que la majoria són mares, i en lloc de cuidar els seu fills, estan allà, enmig del carrer fent el ridícul; pobres nens, que han de suportar una mare boja  i els seus marits són uns desgraciats que no saben dominar la dona... ”. Ell mateix ha rigut del seu comentari, mentre  en Richard abaixava el cap avergonyit, així és que jo sense pensar-m'ho dos pics li he contestat amb molta seguretat: “M'agradaria que vostè sabés que no som boges, que no perdem el temps, lluitam pels nostres drets; que si no fos per nosaltres, les dones, ara mateix vostè ni tan sols seria aquí!”. El meu home m'ha mirat molt alterat, així que he dit que anava a la cuina; llavors aquell home horrible ha dit, fluixet, però no tant com perquè jo no el sentís: “Això, torna a la cuina, que és allà on has d'estar”. Mai abans havia sentit tanta fúria: l'he tret fora de casa, i llavors el meu home m'ha renyat a crits i m'ha pegat una galtada. El que m'ha fet més mal no ha estat el cop, el que m'ha fet més mal ha estat veure que li interessa més un negoci que no jo, i que no creu en la meva causa, no comparteix el meu compromís amb les dones d'Estats Units.
Me n'he anat a la meva habitació a plorar i na Mary, que més que una criada és com una germana per a mi, i també és sufragista, m'ha vengut a consolar i a donar-me una tassa de te calent. M'ha servit molt d'ajuda. Per sort la meva filla Sophie havia anat a dormir prest i no s'ha temut de res.

20 de març de 1912
Avui de matí en Richard i jo no ens hem parlat, ell pareixia penedit, però jo no he volgut parlar amb ell. A més, jo tenia una altra cosa al cap, avui havia de ser un dia molt important, ja que era el dia de la manifestació; però ha acabant sent horrible. Al lloc on ens havíem de reunir totes, l'Annie no hi era, i m'han contat, que ahir a la nit havien anat dos homes a casa seva per amenaçar-la de mort, li havien dit  que si no deixava d'organitzar manifestacions i fer reunions, la matarien. Ella, espantada, avui no ha pogut ni sortir de casa seva, té molta por.
Hem acabat cancel·lant la manifestació, ja que ella era l'encarregada de dur les pancartes i sempre és la que ens sap animar a totes. Jo no ho podia consentir, i m'he decidit a agafar el comandament, així que he dit a les companyes que d'aquí a dos dies ens reuniríem al mateix lloc a la mateixa hora per fer la manifestació, i que jo ja duria les pancartes.
En fer-se de nit, m'he penedit d'haver-ho dit, perquè he pensat que els homes que han amenaçat n'Annie, també m'ho podrien fer a mi, però aquesta és la missió més important d'una sufragista: no tenir por.

21 de març de 1912
Quin dia més espantós, al capvespre, mentre ajudava na Mary a fer el sopar, han tocat a la porta. Eren dos homes amb un aspecte aterridor, i un d'ells m'ha dit: “Sabem que estàs al capdavant d'aquesta colla de bruixes al·lucinades. O t'atures tu o t'aturarem nosaltres, ja ho saps. I la teva filleta Sophie, acabarà igual que tu”, llavors s'ha alçat l'americana perquè pogués veure la seva pistola. Jo estava morta de por i he tancat la porta d'una revolada. Ja no he pogut ni sopar.

22 de març de 1912
Suposadament, avui hauria d'haver anat a la manifestació però no he tengut coratge; si només fos jo la que corregués perill sí que hi hauria anat; però tenc por per la meva filla, no la puc posar en perill.

23 de març de 1912
Avui m'ha vengut a veure na Katheryn i m'ha deixat bocabadada quan m'ha explicat que na Sophie s'havia presentat ahir al parc amb les pancartes, i decidida a manifestar-se. Jo per una banda m'he preocupat, però al mateix temps m'he sentit eufòrica en saber que la meva filla tengués tant de valor i fos tan emprenedora com per conduir una manifestació. Ella és el futur.

26 de març de 1912
Avui a la fi en Richard i jo hem fet les paus, m'ha demanat perdó... l'estimo.
Estic intranquil·la i no puc dormir. En Richard i na Sophie dormen, i jo estic molt nerviosa, contínuament em sembla sentir renous inexplicables dins la casa. Tenc por, tenc una sensació estranya, com si hi hagués algú en aquí.

18 d'agost de 1920
Avui han canviat la constitució i el vot a les dones finalment és legal! Ho escric aquí, en aquest diari de la meva mare, perquè estic segura que avui ella ho celebraria. Ja fa més de vuit anys de la seva mort, però jo me'n recordo d'aquell dia com si fos ahir. Vam sentir un tret a la matinada, el meu pare i jo vam córrer a la planta baixa i aquella imatge horrible es va gravar per sempre a la meva ment, la mare caiguda damunt el sofà, plena de sang, morta, i aquesta llibreta en una mà
Vaig plorar cada dia i cada nit durant mesos; la desolació m'ofegava, em sentia culpable per haver anat a la manifestació. Per sort aquests anys la Mary m'ha cuidat. Ella també està contenta avui... A la fi hem aconseguit el vot per a les dones! Encara que... ella... encara no: només poden votar les dones blanques. Així és que haurem de seguir lluitant, per ella, per la meva mare, per totes les dones.

 OLÍVIA LUND PINYA 2n ESO E




 
                           Potser



           Potser creus que no et valoren

           quan et mostres tal com ets

           que et crivellen a retrets

           i que expressament t'ignoren.



          Potser els mots sols ho empitjoren

          ho veig, als teus ulls inquiets

          quan recordes aquells fets

          que ja no són, sols foren.



          Potser penses que ets tot sol

          en un món cruel i apàtic.

          Cerques un rostre simpàtic

          que et servesqui de consol.



          Potser és ver que ningú vol

          entendre que ets carismàtic.

          Tothom pensa que ets llunàtic

          sols per viure en etern dol.



          Potser et falta autoestima

          i ser un xic més optimista,

          batre la memòria trista

          aquella que et desanima.



          Potser amb tu ja no intima,

          pensa que ets un egoista,

          quan realment ets altruista

          algú que a tothom anima.



          Potser amb un poc de paciència

          trobaràs algú decent

          que et faci posar content

          als moments de més urgència.



         Potser així la seva absència

         la duràs més fàcilment

         amb algú qui realment

         t'estimi amb vehemència.



        Potser creus que no vals res

        que ets una bèstia mansa

        en un bosc frondós i espès



       Potser encara no has entès

       que en la llar de l'esperança

       sempre hi ha un llumet encès.



ARGENTĪ AQVILA

Miquel Maimó Vidal – 4t ESO C





La porta tacada

Al meu somni, podia veure com em queien unes dents de plàstic davant el polit mirall. Havia sentit que somiar amb la pèrdua de la dentadura era una mena de presagi de mort. Malgrat despertar-me com si acabés de sortir d'una piscina d'aigua salada, no vaig voler donar-li molta importància; és només un somni, vaig pensar tombat al llit, ni tan sols va ser un malson, i si alguna cosa em preocupava era la calma amb la qual havia vist caure les mortes dents de la meva boca.



Quan vaig sortir de l'habitació, em vaig trobar amb una de les meves companyes de pis que prenia un cafè mentre s'encenia una cigarreta als llavis; li quedava tan bé el fum al seu voltant que gairebé em feia enveja. Na Laura, ella sempre sabia distingir si em trobava bé o no, i per la cara que va fer al veure'm sortir de l'habitació, vaig suposar el grau de pal·lidesa que devia definir el meu rostre.



He fet cafè, va dir, serveix-te’n, sembla que l'has de menester. Vaig agrair-li el detall i després de servir-me’n una tassa vaig seure al seu costat per fumar amb ella.



Li vaig explicar el somni que m'havia visitat aquella nit i, sense immutar-se, em va respondre que somiar amb la caiguda de les dents era considerat efectivament com un avís de mort, però que no tenia per què ser la meva pròpia. Perfecte, vaig dir, ara no només m'he de preocupar per la meva vida sinó per la de tothom!



Vaig romandre a la dutxa devers una hora, pensant mentre la repulsiva aigua de Barcelona em queia damunt el cap; avui aniré a sopar al pis de na Maria, vaig dir-me finalment, com si el fet de quedar amb algú calmés la por d'una possible mort imminent.



Quan havia baixat els esglaons del bloc de pisos on vivia, vaig debatre quin seria el camí que seguiria aquell dia per anar a la facultat, després de desitjar una boira que em guiés, vaig recordar un conte d’en Pere Calders, on explica com un home conscient de la seva propera mort va fer tot el contrari del que hagués fet habitualment per evitar-la i tot i així, la mort l'encalçà.



Si m'espera, em pot esperar a qualsevol banda, i no cal fer cas a pures imaginacions. Quin sentit té, si el major presagi de mort és el nostre naixement?



Com era d'esperar, vaig seguir el meu rutinari camí, potser per mandra o per la fatal conclusió de la Crònica de la Veritat Oculta.



Els primers anys que vaig viure a Barcelona, em fixava molt en les cares de la gent, intentant esbrinar on anaven, d'on venien i en què pensaven; però una vegada infectat pel ritme urbà, aquest estrany costum romangué tancat amb clau al calaix dels antics pensaments.



Mentre caminava, una dona em va aturar per demanar-me una cigarreta, gairebé sense recordar que jo estava fumant en aquell moment, vaig dir-li que només tenia tabac d’embolicar i si seria un problema que el preparés ella mateixa ja que jo tenia pressa. Em va contestar que no li sabia greu però que potser li costaria, ja que li faltava un braç.



Em vaig sorprendre tant que podia sentir el cor fent tombarelles, no me n'havia adonat fins que m'ho havia dit. Disculpant-me mil vegades, com si jo fos el responsable de la seva desgraciada mancança, vaig liar-li la cigarreta amb afecte i vaig continuar el meu camí.



No em trobava de molt bon humor, no tenia ni l'ànima ni el cos per escoltar l'explicació del professor i vaig dedicar les hores de classe a dibuixar ulls que ploraven la psicodèlia d'una dolça tristor.



Quan vaig sortir de la facultat, vaig anar al pis d'uns amics que em convidaren a dinar. Les hores passaren de pressa, podia veure a les cares dels meus amics els rostres dels padrins que passen l’horabaixa al bar del meu poble fumant, bevent i jugant a cartes mentre maleeixen les seves dones. Em sent còmode fent això a la meva joventut, però no vull arribar a major sent infeliç, només esper no tenir cap mena de remordiments i, sobretot, haver trobat una lleial font de satisfacció.



Vaig recordar que aquell vespre havia quedat amb na Maria per sopar i vaig sortir corrent d'aquell pis entelat.



Ja era capvespre i vaig decidir agafar el metro, gairebé en contra de la meva voluntat, per anar a ca seva. No m'agradava fer ús del servei públic, i no perquè costés diners, sinó perquè m'inquietava tanta gent tancada a un tub metàl·lic, com si pogués sentir el que pensen els viatgers i el brogit de tantes veus em fes mal de cap.



Vaig agafar la línia vermella per baixar a l'aturada de Glòries. Un cop dins el ferrocarril, els meus ulls es van fixar involuntàriament en un home assegut entre una dona major que tenia un llibre a la falda i un jove que escrivia missatges al mòbil. Gairebé podia tocar l'angoixa que vivia, estava preparant una cigarreta amb les suades mans que els llums fluorescents mostraven brillants.



Només de veure'l em vaig identificar amb ell, semblava que hagués anat al calaix on guardava el meu vell costum de jugar a les endevinalles amb les vides de les persones i l'hagués agafat sense dubtar-ne i sense dir res a ningú.



L'home va baixar a l'estació d'Arc de Triomf, quina casualitat, vaig pensar, hauria jurat es disposava a fer alguna cosa important, potser una heroïcitat.



Quan vaig sortir de l'angoixant tub de metall, les genives em començaren a sagnar, no vaig poder evitar recordar el somni que havia tengut aquell dia i les meves passes s'aturaren de cop. Les supersticions només serveixen per viure amb inquietuds banals, pors inservibles, sentiments inútils.



Em vaig trobar amb una nina petita que plorava sense consol asseguda al terra quan em dirigia al meu destí. Preocupat, m'hi vaig apropar per demanar-li on era la seva mare, la nina em respongué que no ho sabia, i quan estava a punt de cridar a la policia va venir una dona grassa cridant què feia jo amb la seva filla, vaig contestar que només volia ajudar i vaig partir d’allà demanant perdó a la pobra nina per la vida que li havia tocat viure mentre veia com la mare se l’enduia violentament.



Un sentiment de ràbia va florir de sobte i la impotència mogué, pel seu compte, el meu puny contra la paret amb força, per intentar que el dolor anímic que sentia es calmés amb un dolor físic.



Amb la mà banyada de sang vaig tocar l'intercomunicador del pis de na Maria, va demanar qui era amb una veu quasi celestial; jo, vaig contestar amb veu apagada, i de seguida vaig sentir com la porta s'obria.



Eren cinc pisos els que havia de pujar a peu. Vaig tenir temps per recordar tot el que havia passat aquell dia i em vaig sentir culpable, una mala persona. Què podia fer jo per aquella dona sense braç? Què podia fer jo per calmar l'angúnia d'aquell home del metro? Com podria haver ajudat aquella nina maltractada?



La vida es defineix per aquests petits detalls que marquen la diferència, tots nosaltres tenim a les mans la possibilitat de canviar les nostres vides i ajudar a canviar les dels altres, però no podem evitar sentir molt sovint el fracàs de la nostra missió.



Vaig picar tres pics la porta amb la mà esquerra per no tacar-la de sang i abans de veure el somriure de na Maria mentre obria la porta, vaig pensar que en realitat, al somni, pareixia que jo volgués que caiguessin les meves dents i ressonessin al rentamans sepultant-me, doncs jo, no mereixia tanta sort.



  IGNASI MENTRASTI VADELL. 2n BATXILLERAT C


LLENGUA CASTELLANA


La chica del autobús


Narra Lorena



Hoy era el día, las vacaciones de verano se habían terminado, eso significaba que empezábamos con las clases. Para ser sincera, no tenía ganas de empezar las clases, fue un verano demasiado divertido, lleno de viajes y risas, no quería que eso terminara. Pero en fin, todo lo bueno tiene que terminar.



Al acabar de desayunar, salí de mi casa caminando tranquilamente hasta la parada del autobús en silencio, oyendo simplemente los pasos de mis botas cada vez que pisaban el suelo del asfalto mientras observaba el cielo, el cual se volvía más claro con la salida del sol. Cuando llegué, el autobús se encontraba ya allí, dejé mi maleta y me adentré en el vehículo buscando un asiento que estuviera vacío, me gustaba estar tranquila, sin molestias, escuchando la música de mi teléfono móvil con mis auriculares.



Narra Calum



Me encontraba apoyado en una barra, esperando que el autobús llegara para ir al instituto, estaba tardando demasiado o yo llegué demasiado pronto, la cuestión era que estaba cansado de esperar. Pero por fin, apareció. Me acerqué al autobús y dejé mi mochila en el maletero, al entrar me senté en el primer asiento libre que encontré. Saqué mi móvil para poner música con mis auriculares y ladeé mi cabeza levemente hacia la ventana para observar a través de ella. Y ahí pude contemplar a una hermosa chica de ojos grandes y verdes, con su pelo negro que le llegaba hasta su cintura y su hermosa, y seguramente suave, piel pálida. Era perfecta, perfecta para mí.



La chica con nombre desconocido, se subió al autobús y se fue caminando hasta uno de los asientos del fondo, me di la vuelta colocándome de rodillas en el asiento y me la quedé observando durante unos minutos, pensando en si debía ir o quedarme. Pero me quedé con la primera opción. Me levanté de mi asiento y caminé hasta donde se encontraba ella.



-Hola, ¿Me puedo sentar?- pregunté tímidamente, ahora que la tenía delante me parecía mucho más que hermosa.



La chica no hizo ningún gesto, ni siquiera me miró.



-¡Hola!- Fruncí el ceño mirándola atentamente, pero nada. La chica no movía ni un dedo, seguía escuchando música de su móvil como si nadie la estuviera viendo.


Así que ya rendido, y muy avergonzado, me di la vuelta y me volví a mi asiento. Podía sentir cómo la sangre se ocupó de enrojecer mis mejillas, no entendía por qué ni siquiera pudo mirarme. Entonces, comencé a pensar... ¿Y si era sordomuda? O simplemente tenía la música muy alta, no lo sabía, pero ojalá fuera la segunda opción.



Después de un largo camino, llegamos al instituto. Durante todo el trayecto hacia el instituto no pude dejar de girarme para verla, algunas veces hasta recibía un ''¿Qué tengo de interesante? Deja de girarte'' por parte de un chico bastante creído.



Bajé del vehículo y me dirigí hacia mi nueva clase, que se encontraba casi al final de todo el edifico, tendré que subir muchas escaleras durante estos tres trimestres.



Narra Lorena



Miré a mi alrededor a todos mis nuevos compañeros con sus caras de cansancio, creo que no era la única que ya estaba deseando las vacaciones de Navidad. Volví mi mirada hacia la profesora, pero de repente, la puerta se abrió. Llevé nuevamente mi mirada hacia la puerta y allí pude observar a un chico moreno de ojos azules. Entró a la clase cerrando la puerta con cuidado mientras murmuraba unas disculpas hacia la maestra por llegar tarde.



No podía dejar de mirarlo, me parecía un chico demasiado hermoso, era uno de esos chicos que no se ven todos los días, y aquí menos. Sentí su mirada chocando con la mía, entonces aparté mi mirada rápidamente notando mis mejillas ruborizadas. No había escuchado nada de lo que la profesora había dicho durante estos minutos, y todo por haberme despistado mirándolo.

El timbre sonó haciendo que todos los alumnos nos levantáramos de nuestros asientos saliendo de las clases, como primer día solo estábamos una hora en el instituto, así que volvíamos a nuestras casas. Corrí lo más rápido posible hasta mi autobús para que no me dejara, y al entrar, casi todo estaba completo. No había ningún asiento que no estuviera por lo menos una persona, así que me decidí a sentarme al lado de aquel chico que se encontraba en mi clase.

-Uh, hola... - Murmuré con cierta timidez por lo que había pasado antes. ¿Puedo sentarme? Señalé al asiento vacío.

-Claro, siéntate- Dijo él asintiendo mientras en sus labios se formaba una sonrisa amplia. Parecía una persona muy agradable. Me senté donde anteriormente señalé y saqué mis auriculares para conectarlos con mi móvil y poder escuchar música- ¿Qué música escuchas?- Preguntó llamando mi atención, volteé mi mirada hacía él y sonreí.

-Me gusta todo tipo de música, sobre todo la indie. Escuchaba The 1975.

-Vaya, me encanta esa banda.

Sí, es maravillosa- Sonreí de lado bajando mi cabeza suavemente. Miré hacia su móvil y memoricé su número mientras llevaba mi mano a mi nuca y la rascaba suavemente suspirando, alcé mi cabeza nuevamente y lo miré- Lo siento por molestarte antes cuando te miraba, es que me despisté...

-No te preocupes, no molestaste- Negó con la cabeza soltando una pequeña y suave risa Molestoso fue cuando me ignoraste esta mañana.



Fruncí el ceño y de mis labios se escapó una risa sin razón, no recordaba haberlo ignorado, nunca lo había visto...

-¿Cuándo te he ignorado yo?

-Pues esta mañana, cuando estabas sentada en el fondo del autobús- Se encogió de hombros suavemente- O quizá simplemente estabas escuchando música, esa fue mi segunda opción. -Seguramente fue la segunda opción- Me sonrojé al pensar que el intentó sentarse a mi lado y lo ignoré por culpa de la música- Perdón, no fue mi intención.

-No te preocupes, ya pasó- Arrugó su nariz suavemente haciendo que ese gesto se le quedara tierno

-Es bueno saber que no me ignorabas.



Asentí con mi cabeza suavemente sonriendo y sin saber qué más decir, coloqué mis auriculares en mis oídos comenzando a escuchar las canciones que la aplicación me ofrecía. La música era mi forma de relajación, era mi vida. Realmente, me pasaba las veinticuatro horas del día escuchando música. Era como si me sintiese identificada con las letras, mi vida no fue nada fácil la verdad. Pasé, y sigo pasando, por una enfermedad. Pasé diez años de mi vida en un hospital encerrada, esa es una de las causas del porqué no tengo amigos, aparte de lo antisocial que soy. Lo bueno es que ahora podía salir a la calle, tener mis días normales como cualquier otra persona, pero con cuidado, porque fácilmente, me podían llevar a un hospital por causas graves.





Narra Calum



(…)



Han pasado tres días desde que aquella chica de grandes ojos verdes no aparecía ni por el autobús, ni por las clases. Me estaba comenzando a preocupar, era extraño, quizá simplemente se había resfriado pero los alumnos tenían que avisar mandando un mensaje de correo electrónico a la profesora si se encontraban en mal estado, y ella no avisó. Bajé mi mirada hacia el móvil y puse la música de la famosa banda The 1975, la misma banda que mencionó ella cuando nos conocimos. Me arrepentía de no haberle preguntado su nombre, ahora solo la puedo llamar la chica del autobús o la chica de grandes ojos verdes, era una pena no poderla llamar por su nombre, si supiera su nombre podría preguntar por el instituto si alguien sabe de ella.



Al llegar al instituto me dirigí hacia mi clase, cuando llegué la puerta de la clase se encontraba abierta así que entré y me acomodé en mi asiento esperando a que los demás alumnos junto con la profesora entraran en clase. Cuando tocó el timbre, comenzaron a adentrarse en la clase todos, ahora tocaba tutoría, así que no haríamos nada especial. Supongo que charlas con nuestra profesora.



-Os tengo que dar una noticia sobre Lorena- Habló la profesora en alto, ¿quién era Lorena?



Y al parecer, no era el único que se hacía esa misma pregunta.


-¿Quién es?- Preguntaron varios alumnos a la vez extrañados.

-Lorena es aquella chica de la piel tan pálida con pelo negro que viene a nuestra clase, ella en teoría se sienta allí- Señaló el asiento vacío pegado a la pared, y ahí es cuando me di cuenta de que hablaba de la chica del autobús, abrí mis ojos atentamente a lo que iba a decir la profesora mientras apoyaba mi barbilla en la palma de mi mano comenzando a morder mis uñas- Por desgracia, la han tenido que ingresar en el hospital, y no por su enfermedad de leucemia, tuvo un accidente cerca de su casa cuando regresaba de clases el lunes. Sus costillas se han roto y no despierta. Intentaremos informaros más acerca de ella.



No lo podía creer, me había quedado mirando fijamente en la nada, imaginando todo lo ocurrido. Esta era una de las peores noticias que me pudieron dar en la vida. Quizá si le hubiera dicho de acompañarla hasta su casa, esto no hubiera ocurrido, ella estaría aquí y hasta seguramente seríamos amigos. Me sentía raro, sentía un dolor en el vientre, así que rápidamente sin dejar que nadie me parara, me fui corriendo de la clase hasta el baño público de hombres. Cuando llegué, cerré la puerta con pestillo y me senté en el suelo estirando mis piernas y colocando mi mano en mi vientre sollozando con cuidado para que nadie me pillara. Ella no merecía aquel dolor, ella no merecía todo eso. Cerré mis ojos durante unos segundos hasta que escuché el tono de mi móvil, avisando de que tenía una nueva llamada. Agarré mi teléfono móvil y miré el número de la persona que me llamaba, era un número desconocido. Pero aún así, acepté.

-¿Sí?- Dije casi en un susurro para que no notaran mis sollozos.

-¿Chico de ojos azules?- Habló una voz reconocida al otro lado del teléfono, fruncí el ceño y al averiguar de quién era esa voz, sonreí ampliamente.

-Lorena...

MARILUZ ROTGER 2n ESO C






La noche estrellada



El Sol se había ido,
la oscuridad ansiaba
lucir sus pendientes
brillantes y de plata.

Desde esta triste celda
no se percataba
de que con mucho asombro
lentamente la pintaba.

Por ella perdí el norte,
por su belleza admirada,
que a todos nos deslumbra
y siempre es envidiada.

Ella todo lo ha visto,
a gente desolada,
encuentros entre amantes
y entre amigos veladas.

Aún así con tu edad,
sigues siendo agraciada,
nunca envejecerás
y siempre serás igual
de admirada
por los nocturnos como yo.


Este poema está inspirado en el cuadro de Vincent van Gogh, “La noche estrellada”.

OLÍVIA LUND PINYA 2n ESO E




¿Para qué?

¿Para qué hablar
si en el mismo momento
hace un incesante viento
tus palabras disipar?

¿Para qué escuchar
los versos de un necio hombre
cuya gesta y cuyo nombre
nadie va a recordar?

¿Para qué sentir
más emociones fugaces
que con las manos deshaces
al quererlas reprimir?

¿Para qué reír
en un mundo ya sin gracia
lleno de gente reacia
a aquello ajeno a sufrir?

¿Para qué amar
si uno no es amado
por envidia o desagrado
por con nadie encajar?
¿Para qué soñar
con un mundo imaginario
siendo hoy tan necesario
este nuestro mejorar?

¿Para qué querer
demostrar el sentimiento
de tan turbio tormento
que a todo hace temer?

¿Para qué aprender
los principios de la vida
si la única salida
siempre va sorprender?

¿Para qué escribir
con letras y frases vanas
renegado y ya sin ganas
nuestro miedo a morir?

¿Para qué vivir
en un mundo tan ufano
donde el más cruel villano
es un modelo a seguir?




ARGENTĪ AQVILA

Miquel Maimó Vidal – 4TESO C







Manifiesto inerte 




Para la ocasión, llevo puesto el traje más elegante que jamás he vestido. La gente se ha reunido a mi alrededor, pero lejos de admirar mi lujoso atuendo, algunos cabizbajos observan con seriedad sus zapatos y otros, la mayoría, sollozan descontroladamente.



Visto un traje negro cuyo color contrasta con el escarchado ataúd en el que me encuentro; un intenso y cálido llanto se ha centrado tan fervorosamente en mí, que parece evaporar el maquillaje que llevo en la cara.

Mi cuerpo yace cómodamente con las manos recogidas sobre el ombligo, como si quisiera evitar a toda costa que en mí volviera a entrar la vida.



Siempre dije que mi funeral debería ser una gran celebración; hubiera preferido que mis conocidos más cercanos se reunieran para brindar y embriagarse en mi honor, antes que formar una pasarela donde se incita al dolor y a un triste recuerdo que la gente no puede memorar ni siquiera con una pizca de alegría.



Quizás esta sea una señal de lo poco que me han escuchado o de lo poco que me he hecho escuchar; pues mi deseo era que mi cuerpo fuera incinerado para que las cenizas que dejara fertilizaran una tierra que eventualmente daría vida a un nuevo ser.



Soy demasiado humilde como para dejar que mi cuerpo se pudra en vano, embutido en un traje que envejecerá inútilmente sin poder ser usado por una buena percha que le sacaría más provecho que yo en mi nuevo y claustrofóbico hogar.



Pero eso es lo de menos, para mí tiene más peso saber que el llanto general busca llamar la atención y solo unos pocos anhelan un sincero desahogo; a medida que se cuentan los segundos puedo notar cómo la tristeza que se respira es puramente artificial y pende del techo gracias a unos débiles hilos de seda que han colocado entre todos con esmero.



Este evento dista de ser un homenaje, para convertirse en un falso y seco adiós.



Me dispuse a dirigirles mi último despido, mis más sinceros pensamientos, para hacer ver mi sentimiento de desaprobación ante el exagerado lamento que se llevaba a cabo, esperando por lo menos, que los presentes que no cabían en sí de pena adulterada se comportasen un poco.



Aún sabiendo que mis palabras no obtendrían respuesta, subí al altar casi instintivamente, como si quisiera asegurarme de que todos pudieran verme mientras mi discurso cobraba comienzo:



Yo he visto la muerte con mis ojos y la he sentido como propia. Durante mis últimos momentos un fuerte dolor recorrió todo mi cuerpo, pude sentir cómo cada una de las células de mi organismo exhalaban el último aliento vital y se partían al unísono.



Parecía que un extraño ente había escrito con un puñal sobre los planes que permanecerían en mi agenda aquello que realmente tenía prioridad aquel día: morir.



El calvario duró unos meros instantes, entonces fui consciente de que me encontraba en un círculo cuyos extremos se tocan, y el tormento más angustiante sufrió la metamorfosis más inesperada: todo el dolor se convirtió en intenso placer, el más profundo de los bienestares. Una sensación de exaltado sosiego encendió un luminoso lirio que me hizo ver con lucidez el llano significado de mi muerte.



Algunos de vosotros sabréis que siempre me he considerado agnóstico ante los temas metafísicos, pero ahora os puedo afirmar que si existe un Dios, no es el que se encuentra detrás de mí, se trata del tiempo, del inevitable paso de los segundos que marcan la diferencia entre las infinitas posibilidades y sentencian el camino que todos seguimos.



¿Por qué os encontráis todos aquí? ¿Por qué ibais a lamentar el deleite que para mí ha supuesto morir? Os pediría que recogierais vuestros sollozos malgastados del suelo y los escondierais de nuevo tras las máscaras teñidas de pena que la mayoría lleváis.



De todas maneras, si alguno de los lamentos ha sido veraz, habrá sido en vano para mí; en un homenaje solo cabe la alegría, el gozo y quizás la envidia, pues intentando no parecer demasiado presuntuoso, os diré que yo, he hecho el amor con la vida, y he llegado al clímax de la existencia, al cénit del vigor y al orgasmo de la vida: la muerte.



Yo me iré, no tenéis que esperarme, quedaos aquí todo el tiempo que podáis, vivid de manera que cuando llegue vuestro último instante, sintáis la plenitud que yo he tenido la suerte de conocer y experimentar.



¡No forcéis el fingido desconsuelo y no lloréis lo inevitable! Yo ya no os necesito, nunca pedí una insignificante reunión, marchad de esta condenante iglesia para saborear el verdadero júbilo que os reclama a gritos despavoridos.



Éste es mi único deseo para vosotros, vivid para que vuestra muerte no deba ser llorada. Está en vuestras manos esta elección, pues no soy quién para decidir por vosotros nunca lo he sido y nunca lo será nadie”.





Una vez hubo finalizado mi sermón, pude sentir el peso de todas las miradas que recaían sobre mí, esta vez miraban con admiración la postura mesiánica que había adoptado inconscientemente para realizar el juicio.



Los llantos cesaron, la ignorancia se había decantado por mi cuerpo inerte y la atención se fijó en mí. Los asistentes se habían convertido en espectadores y oyentes, para observar con asombro y estupefacción la maravilla de mi inhumana presencia.





IGNASI MENTRASTI VADELL 2n BATXILLERAT C







Dalia Luco




Me encuentro tumbado en el desierto,
un ardiente sol me observa expectante,
como un oráculo vaticinando mi suerte.

El seco océano que yace bajo mi espalda
ha abierto su arenosa boca;
una porosa lengua me ha envuelto en saliva
y la fina seda que cubre mi cuerpo
atiende al suave alarido de sed.

Ya dentro, puedo tocar su árida garganta
haciendo sonar una tenue campana
que se difumina lentamente cuando anuncia
la esperada llegada de aquello que le falta.

Me deslizo por su estrecho esófago,
las paredes se contraen abriéndome el paso,
sin querer, siento que me sienten y caigo.

Floto en un inmenso y ácido mar,
puedo ver cómo la seda muere cálidamente,
a lo lejos, un plateado faro
llama mi atención con una cerilla en las manos,
en mi pecho crece una amapola somnolienta
mientras el serrín que corre por mis venas
intenta que se filtre la luz.
¿Tu luz? No, no, la tuya no.

El calmado mar se arremolina,
una suave brisa atrae la tormenta
y un parpadeo, para verme sumido
en el desconocido laberinto de piel,
lunares que guían mi camino
y cicatrices que me hacen dar cuenta
de todo aquello que nunca he sido,
para ti.




Al final de la senda soy consciente,
así como las paredes rugosas se muestran,
de que ahora que no te veo, no existes,
y no tienes por qué haber existido antes;
pues solo depende de mí.

Un ojo recoge toda la luz del exterior
y asiente, fuera de ti:
en ese mero hecho radica tu libertad,
pero también la mía”.

Después de un grave estruendo,
soy carne de cañón disparada
que ha caído deshecha en la arena.
Arraigando mis venas en lisas nubes,
espero a que la fina seda que cubría mi cuerpo,
vuelva a florecer.

IGNASI MENTRASTI VADELL 2n BATXILLERAT C





ABRIL 2015 

 TEXTOS PREMIATS AL CONCURS LITERARI SANT JORDI-2015

 LLENGUA CATALANA
 
EL GEGANT DEL MARÈS

Vet aquí una vegada, un gegant que vivia a una cantera de Cala Sa Nau. Tenia els ulls rodons, els cabells castanys i deixats, ja que no es preocupava pel seu aspecte sinó per protegir el seu territori.

Vigilava el seu territori de sol a sol. Perquè allà on vivia hi havia un marès d'excel·lentíssima qualitat i tots els reformadors el volien; el seu preu era altíssim i era quasi impossible d'aconseguir al mercat. El gegant havia estat atacat per moltes naus que venien de països llunyans i desconeguts i que volien quedar-se el seu marès, però cap encara no ho havia aconseguit.

Un dia, el gegant va veure un parell de naus que a poc a poc s'acostaven, fondejaven a prop de la platja i s'hi dirigien amb botets. El gegant va decidir agafar dos arbres per defensar-se. Mentre el gegant avançava cap als arbres, de les naus baixaven milers i milers de persones amb cordes. Ràpidament van estendre una corda molt grossa en terra i el gegant va caure. Seguidament les persones van lligar el gegant amb les cordes i es va quedar immòbil. D'una nau va baixar una persona que semblava ser qui havia organitzat aquell atac, era en Guillem Sagrera, un reformador molt conegut. Es va dirigir al gegant i li va dir:

    "El rei m'ha citat,
    a Nàpols me n'he d'anar
    el castell Nuovo a reformar
    i el teu marès vull utilitzar."

I el gegant li va contestar:
-Aquest marès és meu! - va dir enfurismat – L'he protegit de dia i nit i ara no deixaré que un desconegut es quedi amb el meu marès.

- El que hem de reformar – va seguir en Guillem – serà tan gran com tu! La gent sabrà com ets, fins i tot faràs alguna amistat. Tu et podràs cuidar de distribuir i tallar el marès. T'ho promet.

- No sé, jo. De prometre a complir hi ha molt a dir, a més no és tot or allò que lluu i jo no em fii de ningú.

Després d'una llarga discussió, en Guillem va acabar convencent-lo. Tot d'una les persones varen tallar les cordes que subjectaven el gegant i es va posar a tallar marès. En Guillem i el gegant es varen fer molt amics. En Guillem va reformar el castell Nuovo de Nàpols usant el marès que el gegant tallava de la cantera de Cala Sa Nau, però només en Guillem Sagrera ha estat mencionat....

I el que no ho vulgui creure, que ho vagi a veure a Cala Sa Nau.

Caterina Mora Adrover. 1r ESO F


Sant Jordi

Era un drac molt horrorós,

molt cregut i caparrut,

i sense espasa ni escut

creia governar-ho tot.



Espantava les persones,

els robava el menjar,

vaques, cavalls i ovelles,

menjava sense aturar.



Un mal dia va passar,

la princesa es vol menjar:

-Que bona, m'encantarà!

Deia sense aturar.



Quan es volia menjar

la princesa, va cridar:

-Ajudau-me per favor,

salvau-me d'aquest horror!



Quan Sant Jordi va arribar,

amb la seva millor llança

i sense passar gens d'ànsia,

el gran drac va degollar.



La sang vermella del drac,

una rosa va florir,

i Sant Jordi l'agafà

i a la princesa oferí.



La princesa l'acceptà

i cap drac mai va tornar,

per la por, del gran Sant Jordi

que el drac havia matat.




MIQUEL OLIVER ALCAYDE
1r ESO G

 
Mirant l'horitzó des de la vorera


Pareix que era ahir quan encara m'ensenyava el peix que de bon matí havia sortit a pescar amb el seu llaüt. Quan jo era més petita, de vegades el peix que ell agafava em superava en longitud quan el posava vora meu. Estava tan orgullós de les seves captures! Eren poques les vegades que sortia a la mar i venia de buit i els dies que la mar estava moguda arribava amb la saladina blanca aferrada a les celles i ala barba, que duia de dos dies de no haver-se afaitat. La seva roba mig humida pels esquitxos d'una mar brava feia aquella olor tan especial de mariner: olor de marina".

Però, aquests darrers quatre anys, la seva vida havia fet un gir de 360 graus, ja que una malaltia irreversible li havia deixat mig cos paralitzat. Res ja no era com abans. Ja no podia fer el que més li agradava, exceptuant quatre passes per estirar un poc les cames i veure passar els dies un darrere l'altre per saber quin podia ser el més avorrit fins que arribàs a la fi. S'havia enfonsat dins una darrera depressió i jo no record haver-lo vist riure ni tan sols una vegada des que va patir aquesta terrible paràlisi. La seva vida havia arribat al declivi, a l'ocàs, les forces l'abandonaven tira-tira i ja no podia aguantar ferm el timó de la seva vida. Les veles estaven aplegades i navegava sense rumb, governat pel vent i es deixava dur pel corrent. Jo em demanava si ell era conscient que ja arribava a l'horitzó, allà on el cel i el mar es confonen, que navegant per la vida ja ho havia pescat tot i que l'esca ja s'havia esgotat.

Cada horabaixa sortia a fer una molt petita passejada pel port, perquè es cansava aviat de caminar. Els seus peus s'arrossegaven lentament un darrere l'altre, com quan l'ona arriba ala vorera i deixa estendre la sabonera per damunt l'arena de la platja. Amb el seu caminar insegur i lent arribava al moll i s'aturava a davant la proa del seu petit i vell llaüt amarrat, que s'engronsava suaument. Ell l'observava i davall la visera de la seva beca gris, els seus ulls quasi transparents i enfonsats a baix de les profundes arrugues de les parpelles, s'omplien de llàgrimes i amb veu tremolosa em deia que era convenient canviar-li les cordes, que ja estaven molt gastades i es romprien si es posava de mal temps i que el pal necessitava envernissada, que tot ja estava ben cuit pel sol...

Tenia tanta d'ànsia de fer el que el seu cos no podia, se sentia tan impotent! I la barca seguia engronsant-se amunt i avall com si el convidàs a pujar i ell sense deixar de contemplar-la em seguia dient:
 "Avui seria bon dia per anar a fluixejar"

Ara la seva vida transcorria dins la casa encalentint una cadira i després es canviava a una altra i més tard al llit. La televisió en lloc d'entretenir-lo li feia venir la son. No li interessava la lectura, en part perquè ja no podia veure gaire bé les lletres i li entrava mal de cap de fixar la mirada en el llibre, i amb la seva dona ja ho tenien tot xerrat, deixant de banda les poques novetats o notícies que poguessin transcórrer al llarg del dia o de la setmana. L'únic que mantenis viu el seu interès era l'arribada de les seves nétes (les meves dues germanes i jo) quan el visitaven cada dia i estaven una estoneta amb ell o quan qualque amic seu li anava a fer companyia de tant en tant.

La seva conversa era repetitiva, contava les mateixes coses dues i tres vegades amb un curt espai de temps i a mi m'arribava a posar nerviosa i li deia d'una manera un poc gruixada que ja m'ho havia dit un parell de vegades i que ja ho sabia i després al cap d'una estona encara m'ho tornava repetir com si fos el primer pic que m'ho contàs.

Però ara, padrí, des d'aquí on ens has deixat i , malgrat la nostra enyorança, sé que allà on siguis encara mires des d'on bufa el vent i si fa bo per sortir a aquest mar que tant admiraves, i també sé que, quan jo sortiré a intentar pescar amb el teu vell i estimat llaüt, tu em guiaràs per trobar les pesqueres, aquelles secretes, que tot bon pescador sap guardar sense dir-les a ningú, aquelles que m'anomenaves i que jo no vaig aprendre a desxifrar mai amb les fites o coordenades tan especials que tots els mariners saben entendre per situar-se, agafant com a referència el Puig Gros, Sant Salvador, el Cap Salines, el Pontàs, la Conillera, el far de Sa Cala...amb això sí que no t'hauré semblat.

Vares ser un gran patró i un millor padrí. Sempre et duré dins el cor. Gràcies per haver pogut compartir amb tu aquests anys, malgrat que al final no hi hagués la bonança, ni el bon temps, ni la bona mar que tot bon mariner necessita per poder sentir-se patró i sortir a navegar dins el mar de la vida. Així i tot vares ser molt valent i vares lluitar fins al final plantant cara a l'adversitat.

Després de més de vuitanta anys i aprofitant les seques de gener, vares emprendre el teu darrer viatge navegant cap a la llum, amb la nau que no té retorn. Esper que hagis trobat un bon port per poder descansar i que no deixis mai de vigilar aquest mar tan profund i tan nostre que sempre era present dins la teva vida.

NEUS CORAL NICOLAU MENNÀSAR, 4t ESO D

 
Somni de mitjanit

En el funeral de l'esfera
de llum, engolida d'un cop
per l'horitzó de mar o terra,
el cel transmuta el seu color.

D'estels s'encén el firmament
amollant llàgrimes de foc.
Circumferència de plata
sempre vigilant amb ulls vius.

La ment, de quimèriques idees
s'omple, esperant el desencís
que portarà la llum del dia
fins a tornar a la realitat.

Esclata la flor del deliri
i es creen planetes onírics.
La humanitat s'enfonsa dins
la més dolça magnificència.


JORDI CALDENTEY GROVES, 2n Batxillerat D



La gent que nom com jo




Baixava les escales de l’estació de metro de Mercat Nou de Barcelona. Sortia de treballar i havia d’anar a ca meva per la línia vermella. L’andana estava plena de gent, era divendres, tothom sortia de fer feina i la majoria de persones anàvem al mateix lloc: a casa.


Tenia ànsia de fumar tabac des del moment que baixava les escales cap a l’andana, el pensament i el record del fum del tabac als meus negres pulmons feien l’espera del metro molt angoixant.


Entre les cares de la gent podia veure com cada una d’elles expressava un sentiment diferent, persones que mostraven cansament, alegria, tristor… Cap d’elles tenia la mateixa expressió. Totes les persones tenien els seus motius per trobar-se així com mostraven, motius desconeguts per a mi i per a la resta de persones de l'andana.


Jo devia ser de les persones que mostraven nervis, ànsia i preocupació. La veritat és que si anava a ca meva era per obligació o tradició, no perquè volgués, no perquè a ca meva m’esperàs la tranquil·litat, la coneguda i no prou valorada pau. A casa m’esperava la incertesa: allò que havia de dir; allò que havia de fer no deixarien indiferents els meus sentiments ni els de la persona que m’hi esperava.


Els llums del metro ja treien el cap pel fosc túnel. Alguns ja l'esperaven gairebé al límit de l'andana, on començaven les vies, sense pensar en les persones que es trobaven darrera ells i sense pensar en tot allò que podia passar en aquells innocents i ineludibles segons.


Malgrat tota la gent que estava esperant el ferrocarril soterrani com jo, vaig aconseguir seure a una de les fredes i rígides cadires de l’interior del vagó. Al meu costat s’hi va seure un jove d’uns setze o desset anys que tenia les mans aferrades al seu telèfon mòbil. De cua d’ull vaig poder apreciar que s’enviava cors amb una altra persona per missatgeria instantània. Estimaria ell aquesta persona a qui els enviava o només eren petits moviments del dit gros de la mà que enviava cors insignificants? L’amor juvenil, es pot considerar amor? Saben ells, joves despreocupats, el vertader significat de la paraula? Davant la manca de resposta tornaren les ganes de fumar i quan es calmaren un poc em vaig adonar que al meu costat s’hi havia assegut una dona de mitjana edat que tenia un llibre tancat a les mans damunt la falda. “Mientras llega la felicidad” una biografia de Juan Marsé. Per què no llegiria el llibre aquella dona? Era el moment més adient, al metro de Barcelona el millor que pots fer és evadir-te tot el possible. Tal vegada era un regal per a una persona estimada que s'escapava al meu coneixement.


Només llegir el títol del llibre tingué un efecte estrany en la meva persona. Pensava mentre mirava el reflex de la meva cara a la finestra del vagó que sobresortia d’entre tantes altres cares desconegudes amb tantes altres expressions.


Mentre arriba la felicitat, com si la felicitat fos una entitat que un dia, quan menys t’ho esperes, toca a la porta de la teva ànima amb una capsa a les mans, que conté la satisfacció constant, la calma eterna, la pròpia felicitat.



Hauria deixat de fumar per sempre si aquesta entitat hagués deixat aquella capsa i moltes altres iguals a l’entrada de ca meva aquell mateix capvespre.


Potser el que importa de veritat és l’espera, aquell ‘mentre’, totes les coses bones o dolentes que ens passen o totes aquelles coses que hem de dir, fer, superar, fins que un dia, arriba la “felicitat”. Quina ironia, ningú sap el que és la felicitat i, tot i així, tothom la cerca.

Però en realitat no tenia idea de què devia tractar el llibre i encara a dia d’avui no ho sé, potser em faria bé llegir aquella biografia de Juan Marsé.


L’avís d’arribada a l’estació va fer que tornàs a mirar el meu entorn. Urgell. Vaig retirar la mirada del meu reflex i vaig pensar que probablement preparar el cigarret em calmaria, i d’un filtre, un paper i un poc de tabac, vaig treure una cigarreta de les meves suades mans.

Quan vaig aixecar el cap de nou, em vaig adonar que les persones que m’envoltaven quan vaig pujar al ferrocarril en un principi ja no eren allà o s’havien canviat de lloc. Ja érem prop de l’estació de Plaça Catalunya.


Una nina petita em mirava fixament, la claror i la innocència dels seus nous ulls verds em recordaren la situació en la qual em trobava. Havia d’anar a ca meva i enfrontar-me als seus, no tan nous, ulls verds.


Vaig tornar a cercar la meva única cara coneguda a la finestra del vagó i no vaig veure l’únic reflex que havia vist abans, sinó que eren dos reflexos meus superposats, el meu reflex trencat, sempre incomplet.


Arc de Triomf. Quan vaig sentir el nom de la meva aturada em vaig sorprendre. Com si en ple hivern m’hagués banyat dins la mar pensant que era estiu. Vaig agafar les meves coses i vaig sortir de l’angoixant metro, acomiadant-me de tots aquells desconeguts amb un alè.


Eren vint els esglaons de la sortida de la meva estació, ja els havia comptat moltíssimes vegades i sempre era el mateix nombre, però el resultat del compte d’esglaons aquesta vegada havia estat denou. Tot i que a mi, anímicament, em semblaren denou mil.


Quan a la fi vaig respirar l’aire contaminat del carrer vaig agafar el cigarret que havia preparat i el vaig encendre als meus llavis. Totes les angoixes causades per l’ànsia de fumar van desaparèixer amb el fum que ascendia alt i lluny; semblava que mai no havien existit en un principi.


Una entitat tocà la porta de la meva ànima però no duia la capsa que jo volia, sinó una més petita que, una vegada oberta, ja no existia.

La meva casa quedava a cinc minuts a peu des d’aquella estació de metro. Sentia com el meu cor s’estrenyia cada vegada més i no deixava passar bé la meva bruta sang.


El cigarret es va consumir completament i ja no en quedava. Ja no hi era la 'felicitat' sinó que hi tornava a ser el ‘mentre’. La passa que m’esperava a ca meva potser també era un ‘mentre’, una transició.


Qui més que nosaltres mateixos ens portarem aquesta capsa que tots cercam?


Vaig tirar la punta del cigarret que devia fer temps que romania aturada a la meva mà. Ja havia acabat la seva breu utilitat.


L'obligació em deia que havia d'anar a casa, però els meus instints em deien just el contrari. Juraria que vaig sentir una mà que m'estirava del braç cap a l'estació de metro mentre una veu que venia de la meva orella deia el meu nom. Jordi.

Mentre baixava les escales de l'estació de l'Arc de Triomf es despertava una ànsia de fumar i comptava de nou els esglaons quan baixava; denou una altra vegada. No sé si m'havia equivocat dues vegades consecutives comptant els graons de l'entrada a l'estació, el que sé és que a l'andana no hi havia ningú, es respirava un aire totalment diferent, més net en contrast amb la meva sang i ja no coneixia tant la meva cara reflectida dues vegades en un anunci informatiu del metro de Barcelona.


Ja treien el cap les llums del metro pel fosc túnel mentre tirava el paquet de tabac al fems.

                       IGNASI MENTRASTI. 1r Batxillerat D


LLENGUA CASTELLANA

Crisantemo

Añoro la carne húmeda,

pero qué sabré yo

de las noches en vela,

de los días por amanecer.

Busco el verde o el marrón,

no importa la luz que lo cambie,

ni la sombra que lo defina,

tus ojos siguen buscando

otros colores en la nieve,

aunque ya hayas encontrado el mío,

el marrón de la tierra fría

descansa en oscura escarcha

rodeado por negros troncos,

que palpitan sin hojas

y parpadean sin raíces

en tu ausencia.

Tu aguja sigue clavada

en la pupila

herida y dilata y reposa

en tu mirada,

deseando tu regreso

y el abandono del agua,

las olas me esperan,

tu boca en la esfera

del humo blanco que muere

y renace con la ígnea llama

alejando la ira

y la ignorancia que mata almas.

Así duermo en lirios envuelto,

como aquél que solloza la muerte,

mi almohada es la caléndula

y mi sangre, sansevieria.




                           IGNASI MENTRASTI. 1r Batxillerat D



ABRIL 2014


 TEXTOS PREMIATS AL CONCURS LITERARI SANT JORDI-2014

 LLENGUA CATALANA
 
Somia

Somia, que ets a l'estiu
quan tota cuca viu
i els nins neden al riu.

Somia, que ets a l'hivern
quan fa un fred polar
i no es pot nedar.

Somia, que ets a la tardor
quan no es pot fer trempó
i no fa gens de calor.

Somia, que ets a la primavera
qual les papallones voletegen
i les gallines cloquegen.

Somia, que ets al pol
on els pingüins fan esquí
ben prest cada matí.

Somia que ets al camp
on les vaques pasturen
i els cavalls troten.

Somia, que ets ben endins del mar
on les barques naveguen
i els pescadors es pesquen.

Somia, que ets a la selva
on els ocells canten
i els ximpanzés corren.

Somia, que ets al safari
on els lleopards mengen
i on els cocodrils dormen.

Somia, que ets a Austràlia
on els cangurs salten
i els conills roseguen.

Bernat Muntaner Barceló
2n ESO C



 
EL TEMPS



El meu segon; la teva eternitat.

Les agulles només en són l'excusa.

-Ai,

faig tard!-

I fuigs...



El temps és relatiu

per això existeixen

els rellotges.












LA ASIMETRIA



Som asimètrics, sí.



P'rò he llegit que els batecs

cardíacs fan que el pit

esquerre sigui un poc

més gran.



Uau!

Crec que tenc el cor a la dreta!







Mar Grimalt Pomar 
2n Batx A






Instants



Microcontes



Sona el despertador. Daniel s'aixeca amb mandra i va al bany. Es renta la cara i, en veure el seu reflex al mirall, desitja que la barba li creixi d'una vegada. El seu pare se l'afaita, com cada dematí.



Les llàgrimes de Judit, com que eren salades i innocents, es pensaven ser gotes de mar. I no paraven de córrer creient ser divertits esquitxos.



La mirada de l'home que estimava clavada en ella, el sol ponent-se, el mar, el seu vestit dansant amb el vent... I, quan Júlia acabà d'imaginar-s'ho, el cafè del bar de la feina s'havia refredat.



Ella li mostrava el seu collar nou. Ell li mirava l’escot. Ella ho va notar. Ell intentava dissimular i deia que el collar li quedava molt bé. Ella es va cordar un botó més de la camisa. Ells van canviar de tema. Ella somreia.



El somni d'Anastàsia des que era una nena era viure a Nova York. Com que no tenia doblers, acabà per endarrerir tots els seus rellotges cinc hores.



Joan componia per tirar endavant professionalment. Cristina l'escoltava per fer-ho sentimentalment.



Víctor patia hipovitaminosi de la vitamina A(mor). Va morir al cap de poc d'haver-se casat. El metge, sorprès, arribà a la conclusió que havia mort d'hipervitaminosi.



Teresa cercava a Google imatges llocs del món. Llunyans. Remots. Exòtics. Cercava el que no sabia si trobaria mai: el lloc perfecte.



Per carnaval, Pere va amagar les pors darrere una màscara, balls i alcohol. Però diumenge dematí es va adonar que res no havia funcionat i va veure l'única solució: ser valent.



El pintallavis d'Helena plorava perquè el seu rastre havia separat un matrimoni i havia distanciat una parella d'amants.





Lluís era escriptor i cercava idees per a una novel·la. Però les idees el trobaren primer i es va veure submergit en una fantasia infinita.



Ernest canvià de canal perquè les notícies li dolien. No anà a pensar que el mal del món no desapareix prement un simple botó. Segueix allà encara que no el miris, saps?



Clara va veure que uns niguls molt negres s'acostaven anunciant tempesta, però no es neguitejà gens. Ella no es banyaria, tenia paraigües.



Van fer girar la bolla del món per triar on anirien de lluna de mel, com a les pel·lícules. Els seus dits índex, junts, van apuntar un meravellós punt enmig del Pacífic. Sense rastres de civilització.



–Que bonic!

–Mires?

–És clar...

–Jo hauria dit que només veies.




Caterina Fiol Rigo
2n Batx. B





LLENGUA CASTELLANA





LA INMENSA RUTINA



Miro alrededor de mí,

contemplo el mismo mar,

contemplo las mismas montañas,

contemplo mi soledad.





Siento como la vida me tortura,

¿hasta dónde llegará?

Siento que me escondo en una profunda amargura,

¿hasta cuando durará?



Mi tristeza refugiada

en mi interior busca una salida

sin poder respirar,

sin poder hablar,

sólo llorar.



La vida es como un callejón sin salida

en el que te sientes encerrada,

en el que estás marginada.

La vida es como una pregunta sin respuesta.





EL RESPIRO DE LA NATURALEZA


Mi sueño profundo es interrumpido a la mañana

al escuchar la dulzura de los pájaros cantando.

No me pude resistir a asomarme a la ventana,

la luz divina caía como lanzas rompiendo

con mucha fuerza y brillo, todos los cristales.



La frescura del viento me peinaba la melena,

los árboles bailando al compás del sonoro viento.

El mar dormido hace que me sienta una sirena.

Al ver dicho paisaje que me dejó sin aliento,

supe que lo que se aprecia es lo que está a tu alrededor




UN MINUTO DE FELICIDAD


Nunca olvidaré aquél día

el día en que mi corazón

latió sin parar;

nunca olvidaré el resplandor

en tus ojos de caramelo.



Nunca olvidaré aquel minuto,

el minuto más felíz de mi vida.

Fuiste mi primer amor,

fuiste mi primer dolor

que desapareció al ver tu alma

evaporarse en el cielo.



AL BORDE DEL ABISMO



Echo de menos tu presencia,

deseé que nunca llegara este día,.

Te recuerdo cada vez que escucho una melodía,

cada vez me cuesta asumir tu ausencia.



El reccuerdo de tu voz me está consumiendo,

siento que estoy al borde del abismo,

me gustaría estar muerta ahora mismo,

porque sin ti no quiero seguir viviendo.











EL RECUERDO DEL OLVIDO



A veces pienso qué haré,

el día en que los míos no estén,

que haré el día en que vuestra

existencia pase a ser un recuerdo.

Pero la vida sigue y los recuerdos se van.

Me alivia saber que mi existencia

también será un recuerdo.




                                         Siham Er Rahaoui (4t ESO C)








Una aventura inolvidable

Un día mientras Marco volvía caminando del colegio, hacia su casa, algo le golpeó inesperadamente por detrás en la cabeza. En ese momento se desplumó encima de la acera.
Marco empezó a abrir los ojos y recuperó la conciencia. Estaba aturdido por el golpe y le dolía bastante la cabeza. Cuando por fin abrió los ojos totalmente, miró donde se encontraba. Estaba en una habitación con el techo y el suelo de madera. Estaba tumbado en un lecho de hojas. Se intentó levantar pero cuando dio el primer paso cayó creando un gran estruendo. En ese instante se abrió la puerta de la habitación y apareció un pequeño gnomo. Marco intentó levantarse pero el intento fue fallido. En ese momento el gnomo dijo:
- ¿Qué estás haciendo? Necesitas descanso. Ahora mismo, así como estás no debes hacer ningún esfuerzo.
- ¿Tu quién eres? ¿Qué eres? -preguntó Marco, con voz temblorosa.
- Te voy a responder todas las preguntas que quieras más tarde. Ahora mismo necesitas reposo.
Marco quiso negar que él no necesitaba descansar pero si se quería recuperar debía hacer caso a aquella extraña. Se volvió a levantar del suelo, esta vez con éxito, y se tumbó en el lecho de hojas de nuevo y al instante se durmió. Un extraño sonido le despertó sobre saltadamente. Miró a los dos lados y a su derecha vio al extraño ser de la noche anterior, que en una mano llevaba un tipo de cuerno y en la otra llevaba un recipiente con un líquido verde que emanaba un olor extraño. Marco empezó a lanzarle preguntas a aquel ser.
- ¿Dónde estoy? ¿Quién eres? ¿Porqué estoy aquí?
- No tengas tanta prisa, te voy a contestar todas las preguntas ahora mismo pero antes, tómate esto.
Marco se bebió aquel líquido verde que sabía a diferentes hierbas medicinales. Ese brebaje no tenía demasiado buen sabor pero se lo terminó todo.
- Yo soy un gnomo y me llamo Oromis. Estás en el árbol mayor, la casa más grande de este bosque. Yo te golpeé la cabeza mientras caminabas hacia tu casa.
- ¿Porqué lo hiciste?
- Es una larga historia. Hace dos meses llegó un terrible brujo a este bosque. Vive en una gran montaña aislada de las casas de todos los gnomos de este bosque pero cada semana viene por la noche y nos destruye nuestros hogares, nos roba, mata a niños inocentes, quema casas… Estamos desesperados, ya no sabemos qué hacer.
- Y a mí en qué me influye, ¿por qué me has traído hasta aquí?
- Esa pregunta aún no puedo contestártela pero dentro de mucho lo sabrás. Ahora que ya has descansado puedes levantarte, vamos a salir fuera del árbol para que conozcas a unos amigos míos.
Marco y Oromis salieron de la habitación y bajaron unas escaleras de caracol muy largas. Cuando bajaron salieron por la puerta principal hacia fuera. Había un montón de gnomos arremolinados alrededor del árbol.
- Es el salvador -susurraban algunos gnomos.
- No creo que pueda lograr gran cosa -decían otros.
En el momento en que se abrió la puerta todos los gnomos reunidos allí se dispersaron hacia sus correspondientes hogares. Oromis condujo a Marco hasta lo que parecía una herrería. Entraron y Oromis dijo:
- ¿Estás aquí Orik?
De un rincón salió un gnomo aún más bajo que Oromis y dijo:
- ¡Hola Oromis! Cuánto tiempo. ¿Cómo estás?
-Yo muy bien. Venía a presentarte a quien ya sabes. Saluda Marco, este es Orik un viejo amigo mío de la infancia.
-Encantado -dijo Orik.
- Mucho gusto -contestó Marco.
-Arya baja un momento -dijo Orik.
De unas escaleras bajó una gnoma y dijo:
- ¿Qué quieres padre? -dijo Arya.
- Quiero que conozcas a Marco.
Los dos se saludaron. Después de ir por distintos árboles volvieron donde había estado reposando aquella noche. Oromis se fue a una especie de cocina y preparó un poco de cena para el muchacho y para él. Había llegado la hora de contarle lo que había pensado.
-Marco, debo decirte una cosa. Me gustaría que fueras con Arya donde vive aquel brujo y acabar con él. Orik os dará todas las armas que necesitéis y también el equipamiento necesario para este viaje. El plan es que os metáis en su guarida mientras esté fuera y le deberéis meter veneno en su jarra de cerveza y cuando beba morirá después de unas horas. Yo no te obligo, pero nos encantaría tanto a mí como al pueblo, que nos pudieras ayudar.
Después de pasar un largo silencio Marco contestó finalmente:
- Sí, iré pero si voy bien armado, no me gustaría correr ningún riesgo. ¿De acuerdo?
-De acuerdo -contestó Oromis.
Pasó una semana desde que había llegado a aquel extraño bosque, Marco seguía teniendo preguntas que hacer a Oromis pero prefirió callar. En esa semana prepararon todo el equipamiento y repasaron varias veces el plan. Y finalmente llegó el día en que deberían partir. Todos los gnomos acompañaron a Marco y a Arya hasta el comienzo de la montaña donde vivía el mago, desde ese punto deberían proseguir solos. Arya y Marco empezaron a escalar la montaña. primero subió Arya hasta un pequeño saliente y luego subió Marco. Hubo una vez en que casi cayó Marco cuando se desprendió el trozo de piedra que le servía de agarre, pero afortunadamente Arya le cogió de la mano. Cuando por fin acabaron de subir la montaña, llegaron a la cueva, donde vivía aquel malvado brujo. Entraron sigilosamente hasta que pudieron comprobar que el mago estaba fuera. Después metieron el veneno en la jarra y se disolvió rápidamente con su contenido. Cuando iban a salir de la cueva vieron al mago que volvía volando sobre su dragón, en ese momento buscaron desesperadamente un escondrijo donde esconderse. Al final encontraron una pequeña abertura que había en el fondo de la cueva y se metieron allí dentro. Justo cuando se acabaron de meter en el agujero llegó el mago y oyeron que murmuraba algo. Pasaron unas horas hasta que anocheció y el mago aún no había bebido de la jarra. Marco y Aria empezaban a estar preocupados por si les descubría pero al fin acabó bebiendo de la jarra y después se fue a su cama. El veneno no tendría efecto hasta que hubieran pasado unas horas. Los dos esperaron un rato para que el brujo se durmiera completamente y después salieron del escondite. Intentaron hacer el menor ruido posible hasta que salieron de la cueva. Estuvieron unas cuantas horas en la baja montaña, ya que era bastante escarpada y era peligrosa. Cuando la bajaron volvieron al pueblo y les recibieron con muchas enhorabuenas. Marco fue hacia el árbol y se fue a la cama. Ese día había sido muy intenso. A la mañana siguiente se levantó y fue a ver a Oromis para hacerle la pregunta :
-¿Porqué tenía que ser yo quien tenía que ir a poner el veneno y cómo vuelvo a mi casa?
- Porqué tu eres el elegido de la profecía. No te lo podía decir porque al saber la verdad volverás a tu mundo automáticamente y se te borrará la memoria. Esto es un adiós, Marco. Estoy muy contento de haberte conocido.
-¡Espera, aún no has contestado a mi pregunta!
Pero en ese momento Marco ya no estaba en la gran casa del árbol sino que se despertó en la acera del mismo día en que Oromis le raptó. No sabía qué había pasado. No recordaba nada. Al final se levantó del suelo y siguió caminando como si nada hubiera pasado.

                                                             Esteve Más Marco, 2n ESO C

LUCIÉRNAGAS VERDES.

En aquellos tiempos, la mayoría de los muchachos jóvenes que habitaban en aquella ciudad eran reclutados como marineros. Hacían algún que otro viaje importante, y si por mala suerte enfadaban a sus superiores, se les hacía volver a tierra firme en unos pequeños botes sin provisiones, con apenas unos remos viejos que no aguantaban mucho tiempo si se remaba con fuerza, por lo que debían remar con calma y serenidad si querían llegar a casa sanos y salvos.
Jane y Albert, eran una pareja joven, feliz, a punto de casarse. No vivían juntos, no lo harían hasta después de la boda. Faltaban dos días para eso, y Jane estaba emocionada, no había palabras que pudieran describir lo que sentía. Una semana atrás, sus respectivos padres les habían prohibido verse hasta el momento de la ceremonia y llevaban sin dar un paseo a orillas del mar, como tanto le gustaba a Jane, desde entonces.
Pero algo sucedió. Albert recibió una carta de un capitán de barco: debía emprender un corto viaje que duraría dos días. Claramente, él no quería ir. Si marchaba, no llegaría a tiempo para la boda con Jane. Pero no podía decir que no, no a un capitán.
No sabía como despedirse de Jane, como decirle que iba a viajar y quizás no llegaría a tiempo para la boda. Al cabo de unas horas, decidió que lo mejor era escribir una carta, y hacérsela llegar mediante su ama de llaves.
Relató todo lo que sentía en un trozo de papel, pero cuando lo terminó de perfeccionar, había desperdiciado ya seis hojas de papel. Llamó a su ama de llaves y le entregó la carta. Le dio dos claras normas que debía cumplir: no podía leer el contenido de la carta y debía entregársela el día de la boda, cuando él hubiera partido. El ama de llaves, se limitó a asentir y se retiró cuando Albert le dio permiso.
Esa noche no pudo dormir, esperaba que su amada Jane no le odiara después de esto, esperaba que entendiera que él no tenía la culpa.
Al día siguiente, Jane salió a pasear por la ciudad con su íntima amiga Sophie, una pálida y delgada chica de pelo oscuro. Andaban despacio, con tranquilidad, como las señoritas que eran. Jane no dejaba de hablar, con una sonrisa en la boca. Su amiga, se limitaba a escuchar la lluvia de palabras que formaba la melodiosa voz de Jane y asentía levemente con la cabeza cuando Jane hacía alguna pregunta. Se despidieron dos horas más tarde, cuando no había nada más que hablar. En su camino de vuelta a casa, Jane vio como un enorme navío empezaba su travesía. Se quedó contemplando la escena hasta que la nave desapareció de su vista, ocultándose tras unas rocas.
Pasó la tarde encerrada en su habitación leyendo libros, con la ventana abierta para escuchar el sonido de las olas del mar chocar contra las rocas, a estas horas mezclado con el murmullo de la gente de ciudad. Salió de su habitación para cenar con su familia. Esta vez sería la última, al día siguiente ya sería una feliz recién casada.
Al terminar la cena, se despidió pronto de sus padres y de su hermana, y volvió a su habitación.

Se tumbó en la cama y se mordió el labio inferior suavemente, feliz porque era el último día que dormía en esa cama, aunque realmente, no llegó a caer en brazos de Morfeo esa noche.
El día de la boda llegó. Se vistió con el más elegante de sus vestidos. Eligió la mejor de sus sonrisas para adornar su inocente rostro angelical y cepilló su larga cabellera rubia hasta el momento de la ceremonia.
Salió de su casa, encontrándose con todos los curiosos habitantes de la ciudad, mirándola sorprendidos y diciéndole cuán bella estaba ese día. Pero no todo salió como ella quería. El ama de llaves de Albert, caminó con lentitud y seriedad hasta estar delante de la novia. Jane se sorprendió al ver que sacaba un pequeño sobre de su bolsillo izquierdo. Se lo entregó y le acarició un brazo, para después volver al sitio de antes.
Jane abrió el sobre con cuidado y sacó la hoja de papel que había dentro de la misma forma. Empezó a leer, prestando suma atención a todas y cada una de las palabras que estaban allí escritas. Al terminar, algunas gotas saladas brotaron de sus ojos. Le había fallado. Nada más ni nada menos que el día de su boda. Se cubrió la boca con una de sus delicadas manos y echó a correr, dejando caer la carta al suelo. Corrió deprisa, apartando las lágrimas de sus ojos, hacia el bosque esperando ver lo que en esos momentos tanto ansiaba. Había oído hablar de unas luciérnagas verdes de la verdad.
Cansada de correr, dejó de hacerlo para caminar despacio y calmar su agitada respiración. Se paró frente a unos grandes árboles, con la intención de preguntar si su amado volvería ese mismo día. Si las luciérnagas brillaban, la respuesta sería afirmativa. Por otra parte, si no se movían, la respuesta sería negativa. Suspiró profundamente y formuló la pregunta. Un leve, muy leve y prácticamente sonoro aleteo se empezó a oír. Y docenas de luciérnagas verdes empezaron a brillar con su particular color delante de los ojos de Jane.
Ella sonrió e hizo un último esfuerzo para volver a correr, saliendo del bosque. Al salir, fijó su vista en el mar, dónde ya se podía ver la nave en la que seguramente estaba viajando su futuro esposo. Sonrió de nuevo y suspiró aliviada. Volvió la mirada al bosque para agradecer a esos pequeños insectos haberle respondido. Pero allí ya no había nada. Ningún rastro del hermoso brillo de las luciérnagas verdes.

                                                              M. dels Àngels Adrover Adrover (3r ESO B)





LA EXCEPCIÓN QUE CONFIRMA LA

REGLA

Mr. M

Me pregunto en qué momento nos convertimos en adultos o si en realidad nunca dejamos de ser niños. Me pregunto en qué momento una persona se da cuenta de que va a morir, de que un día todo se acaba, de que un día se acabarán los amaneceres enlazados y las noches de lectura, los cafés después de comer y las veladas interminables con amigos en verano. Es duro pensar en ello, porque entonces dejas de preocuparte por si tu pareja se conecta al whatsapp sin contestarte en seguida o de que no quieras ponerte la bufanda rosa que te ha hecho tu abuela porque no está de moda. Dejas todo esto a un lado y empiezas a disfrutar, a hacerlo de verdad, sin sonrisas falsas delante de un objetivo ni poemas de amor sacados de internet. Vives intensamente; tus triunfos, tus pasiones y también tus fracasos. No mientes a los demás ni tampoco lo haces a ti mismo, simplemente vives. En ese instante vuelves a nacer y ves todo de una manera diferente, aceptas que la diferencia hace la riqueza, aprecias más el sonido de la lluvia cuando estás en la cama a resguardo y ves la belleza en las miradas y no en el color de las pupilas.
Era verano, el verano de mis dieciocho años. Ese verano iba a ser el mejor de mi vida, me lo había prometido y sabía que iba a serlo. Me había graduado con unas notas excelentes y me habían admitido a la universidad que quería. Además, mi mejor amiga también venía a estudiar a la misma ciudad que yo y mi novio estaría a solo treinta minutos en tren. Sí, después de un año como el que acababa de pasar, el verano sería épico. Fiesta sin interrupción, cocktails en la playa, tomar el sol... vacaciones. Aunque había algo que había alterado mis planes: mis padres me obligaban a trabajar. Así que durante dos meses pasaría mis mañanas del lunes al viernes en un centro de rehabilitación. Realmente apasionante.
Recuerdo que los primeros días fue bastante difícil, más que nada porque me enfrentaba por primera vez a una reglas diferentes a las que yo no estaba acostumbrada y a la vida laboral. Debo aceptar que era una niña mimada y consentida y que el trabajo y yo, sumábamos dos. Me dedicaba a visitar a los pacientes, personas mayores en su mayoría a los cuales tenía que repetir tres veces los buenos días. Aunque siempre me acordaré de la primera vez que te vi.
Estaba en el jardín en mi tiempo de descanso, tomando el sol, cuando a un chico a mi lado se le cayó el libro que leía. Al ver que no te movías, te lo recogí y me senté a tu lado. Eras realmente guapo, un poco mayor que yo y con los cabellos castaños muy rizados.
  • Marta, encantada- te ofrecí mi mano, que apretaste enseguida-. No sabía que no era la única excepción que hacia bajar la media de edad de este sitio.
  • Un placer, yo soy Cristian. Somos la excepción que confirma la regla -y sonreíste, y supe que quería ser la razón de aquella sonrisa-. ¿Trabajas aquí?
  • Sí, aunque solo por dos meses. ¿Y tú? ¿Te has lesionado jugando al fútbol eh?-dije, mirando hacia tu silla de ruedas.
Siempre recordaré esa mirada, de ésas que dicen mucho más que cien palabras. No te habías lesionado jugando al fútbol, eras paralítico de cintura para abajo. Me explicaste que ocurrió tras un accidente cuando tenías sólo 5 años, un coche te atropelló. El conductor iba borracho, y este, al contrario, salió ileso. Es curioso como nuestra vida puede cambiar de un momento a otro sin previo aviso y es duro saber lo impotentes que somos en estas situaciones. En el fondo, sabía que la mía había cambiado también. Después de aquella mañana pasaba contigo todos mis momentos libres. Me impresionaba todo de ti, emanabas una fuerza increíble y unas ganas de vivir que no había visto nunca anteriormente.
Me cambiaste, y me estaba enamorando de ti, pero tenía miedo, mucho miedo. Nunca nos planteamos esas cosas cuando soñamos sobre nuestro futuro de pequeños, siempre creemos que todo va a ser perfecto y que las cosas siempre van a seguir el guión escrito, un guión prescrito y que no admite modificaciones ni cambios, ya que los cambios no suelen gustar. Tenía miedo de lo que podía llegar a ser amar de verdad a una persona y ser amada de verdad, asustada por todo lo que nos sería contrario. Pero estaba dispuesta a intentarlo y a que saliera bien, costara lo que costara.
Dejaron de gustarme las mañanas de resaca y el humo en la cara, y con ello vinieron los problemas. Mis amigos, mi novio y mi familia no entendían ese cambio y pronto supieron la razón. Es difícil ocultar una relación en un pequeño pueblo, y más aún si uno de los dos va en silla de ruedas. Aunque no creo que estaba preparada a ser rechazada por los míos, mi familia, las personas que más me importaban y de las cuales me sentía más orgullosa.
-Sabes que ese chico no te va a aportar nunca lo que quieres. ¿Crees que podrás subir nunca a la Torre Eiffel con este chico? ¿Sabes las barreras que vas a tener en tu vida con un hombre así? ¿Sabes lo que vas a sentir a los cuarenta años cuando estés sola, sin hijos, y veas tus amigas liadas con comuniones y cumpleaños? Esta vida no es para ti, y lo sabes.
Estas fueron las palabras de mi madre. ¿Te acuerdas? Sí, sé que te acuerdas. Pasamos momentos difíciles tu y yo, pero seguimos adelante, contra todo pronóstico. Pasó el verano y seguía contigo, luego pasaron los veranos y seguíamos juntos. Es curioso como todos se equivocaron, ¿no crees? Las únicas barreras que tenemos son las que tenemos en la mente, las que nosotros mismos nos imponemos. Tuvimos dos preciosos hijos adoptados, fuimos a París, a Thailandia, subimos al Empire State Building. Me hacías feliz, me hacías sentir como si fuera una excepción, tu excepción. Y eso, cariño, no nos lo quitará nadie. No te preocupes por los niños, ya son adultos, y tampoco lo hagas por mí, estaré bien. No os compadezcáis de mí, sino de vosotros. Yo no me arrepiento de nada de lo que hice en esta vida, ya que cada uno de mis pasos me hicieron avanzar y me ayudaron a construirme. Somos lo que vivimos, lo que amamos, lo que creemos. Y yo creo que he vivido plenamente mi vida.

                                           Inés Obrador Lafargue (1r Bat A)














ABRIL 2013

TEXTOS PREMIATS AL CONCURS LITERARI SANT JORDI-2013


Camp de roselles

Cada dissabte, després de dinar, la mare i jo anàvem a ca'n Gerrer a veure l'avi. Tot i que sempre l'anàvem a visitar a la mateixa hora se sorprenia com si no hi haguéssim anat en tot un any. M'agradava molt anar-lo a veure. Sempre em contava les seves històries de quan era nin.
Abans d'arribar a casa de l'avi hi havia un gran camp on, a principi d'estiu florien precioses roselles, vermelles com la sang.
Un dissabte de finals de juny, quan el camp era més vermell que mai, a punt d'arribar a ca'n Gerrer ma mare em va aturar. Em va dir que estava cansada, que volia seure una estona. Encara que ja podia veure la casa de l'avi, no m'hi vaig negar.
Vàrem quedar asseguts una bona estona i jo no m'atrevia a rompre el silenci. La cara de la meva mare reflectia preocupació, i no deixava de mirar una petita rosella que tenia al seu costat. En els seus ulls podia veure tristor, una tristor que jo no sabia d'on venia.
A la fi em va mirar i em va dir:
Fill meu, la felicitat es troba a molts de llocs. Per exemple, jo puc trobar-la dins la bellesa d'aquest camp i estic segura que tu també ho pots fer. Si algun dia l'alegria es perd i no la pots trobar ni allà mateix, ni cercar-la a una altra banda, només contempla el teu voltant. Observaràs que encara que no sempre ens hi fixem, ocorren contínuament simples i únics fets que són els que, al final, aprendràs a apreciar i així no perdràs el somriure. I amb el temps t'adonaràs que el simple fet de poder collir roselles cada estiu és únic.”
Després d'estar asseguts durant una estona, ens vàrem aixecar i vàrem continuar caminant. Pràcticament no tornàrem a xerrar més aquell dia.
El tres de juliol va morir. Pel que es veu, d'un càncer del qual jo mai no havia sabut res. Mai no oblidaré aquelles paraules que fins ara he duit gravades al meu cor com un dolç record de la seva persona.
Cada any, el tres de juliol vaig a la seva tomba, que es troba a ca'n Gerrer. Pel camí cullo un ram de roselles i les porto a la seva tomba, donant-li les gràcies per ensenyar-me a apreciar el que la majoria de gent ignora, com el nostre camp de roselles.

1R PREMI NARRATIVA ESO
JORDI CALDENTEY GROVES 4T ESO C



La ullada


És inútil.

Jo t'observ, però tu no.
Jo et mir, però tu no.
Jo et veig, però tu no.

Quan et posaràs ulleres?


L'insomne

No tens son
i t'afiques al llit
i fas una volta
i penses
i obris els ulls
i els tanques.
I tornes a pensar
que la vida és un misteri
i l'amor, un joc de mans.
I una ovella bota tanques.
I dues.
I tres.
I quatre.
I cent.
I mil.
I zzzzzzz...

L'al·lucinació

Un dia, en despertar-me,
el cel serà verd;
l'herba, lila;
el foc, blau;
l'aigua, rosa;
el vent, taronja;
la terra, groga;
els núvols, vermells...

I tu,
que havies estat el meu Arc de Sant Martí,
seràs blanc i negre.

1R PREMI POESIA BATXILLERAT
MARIA DEL MAR GRIMALT POMAR 1r BATXILLERAT D


Memòries d'una somiadora
Als divuit anys, amb la por de fer-me gran al cor però també amb mil i una quimeres al cap, somiava, somiava molt, somiava què faria, què volia, què no, on aniria, què passaria quan abandonés el niu, què hi hauria més enllà de l'horitzó... Somiava ser neuròloga i escriure poemes. Versificar allò que els pacients amb alzheimer un dia m'haguessin confessat. Quan ho oblidessin, jo els posaria de fons la seva cançó preferida i els recitaria allò que no poguessin recordar. Segurament, també oblidarien el poema però així somiarien que algú ho ha viscut i sentirien una petita part del que sentiren.
Somiava que em creixien unes ales molt fines de color verd maragda. Eren com les de les fades dels contes d'infantesa que m'explicava ma mare amb aquella veu tan dolça i, al final, totes dues exclamàvem: i menjaren anissos! Les ales volien arribar a aquell lloc indefinit de l'horitzó infinit on els teus somnis es converteixen en la teva realitat, però jo tot just aprenia a volar.
Quan em posaren el trenta sobre el pastís d'aniversari, ja era neuròloga i una desconeguda però satisfeta poetessa que escrivia quan li venia de gust. Però sempre he estat una inconformista i en cada batuda d'ales somiava anar més enllà. Sempre veia un horitzó més enfora d'on era, sempre hi volia arribar i resulta que aquesta línia és infinita.
7 anys després...
Mare, mare!– va cridar Marta entrant a casa.
Què passa, filla?– vaig demanar des de la cuina.
En Joan ha caigut!
Em va dur fins a l'arbre on el seu padrí els havia construït una petita cabana de fusta. Joan era a terra, just devora l'arbre. Tenia una ferida al genoll, una petita esgarrinxada a la galta dreta i alguna altra sense gaire importància als braços.
Et pots aixecar?– Joan va assentir– Agafa'm la mà. Aquesta ferida s'ha de desinfectar, però es curarà molt aviat, petit meu.
Vam anar a dins la casa i li vaig curar la ferida del genoll. Joan va fer-se el fort, però sé del cert que va aguantar més d'un “Ai!”. Els vaig preparar berenar i, quan se'l van acabar, Joan ja li va proposar a Marta d'anar un altre cop a la cabana.
Vaig sortir a llegir a la taula del jardí i des d'allà els veia com jugaven. Em vaig sentir orgullosa de mi mateixa, vaig pensar que era una bona mare, els meus fills semblaven ser feliços amb mi. Quan es ponia el sol, les muntanyes es pronunciaven blaves a l'horitzó i, a partir d'elles, el cel es pintava de tons rosats fins a tons cels passant per tots els carabasses i violetes. En cada bocí de cel hi veia un espiral dels quadres de Van Gogh i m'hauria agradat poder retenir la bellesa del cel aquell horabaixa. Hauria volgut guardar la posta de sol en una capseta per obrir-la quan volgués o em fes falta. Vaig agafar una margalida i la vaig desfullar però substituint el “m'estima, no m'estima” per “volaré, no volaré”. Somiava volar, ser feliç a l'horitzó, acariciar els espirals del pintor sense orella i meravellar-me cada dia de la bellesa del cel. Quan ja quasi era fosc, vaig cridar els nins perquè entrassin a casa.
Vaig preparar una banyera amb molta sabonera mentre els nins es desvestien i, just en aquell moment, vaig sentir que s'obria la porta. Vaig sentir aquell dolor agut de cada nit al pit, la respiració es va interrompre i se'm va glaçar el cos. Vaig tancar els ulls, vaig imaginar que era enmig d'un camp i que el sol es tornava pondre amb tanta o més bellesa que abans. Vaig respirar, vaig obrir els ulls i, amb por, vaig tornar a la realitat. Era Ramon, el meu marit, que arribava de fer feina. Va cridar “Hola, família!”, va sentir l'aigua que rajava al pis de dalt i va pujar. Marta ja es banyava i Joan el va abraçar abans de fer-ho. Va veure que tenia algunes ferides:
Margalida, què li passat a en Joan?
Jugava amb na Marta a la cabana i ha caigut.
Ramon em va mirar molt seriós i em va dir, amb aquella mirada que em clavava sempre que s'enfadava amb mi, que havíem de parlar a l'habitació:
Et vaig dir que la desmuntàssim, que no era una bona idea que els nins tenguessin una cabana damunt un arbre. On s'ha vist mai això? Només a les pel·lícules! Però, és clar, el teu pare n'ha vistes massa i les havia de fer realitat, no se'n va poder estar! Jo ja sabia que tard o d'hora es farien mal, però a tu et feia pena desmuntar-la perquè era una regal del padrí. Ja veus quin regal!
Els crits de Ramon van continuar i de cada vegada amb més fúria però jo no vaig escoltar-lo més. Vaig somiar sense tancar els ulls: somiava que era a un altre lloc molt més bonic, que ningú no cridava, que només es sentien les ones del mar, el vent m'acariciava els cabells, l'arena els peus...
I si hagués caigut malament, què? Ara podríem ser a l'hospital!
Però no ha passat –vaig dir fluixet.
Però el perill hi és! Un dia pot passar! T'estimes més mantenir la cabana que els teus fills?
La cabana és a un metre de terra. No es poden fer gaire mal caient d'allà. El que passa és que tu no els veus córrer i jugar feliços a la cabana perquè no hi ets mai! Sempre tot és més important que ells. Tu només veus les ferides quan arribes el vespre!
I aquí va començar l'espectacle de cada nit: primer els crits, llavors les bufetades i, al final, semblava que ell sentia uns aplaudiments sords i jo em curava les ferides. Però aquella nit va ser diferent. Em va empènyer a cosses per treure'm de l'habitació i em va pegar al passadís, a davant el bany on es dutxaven els nins. Aquella nit només patia per ells, els cops no em feien mal. El que em causava dolor era veure les seves llàgrimes i els seus crits d'incomprensió. Em va tirar una cossa a la panxa amb tanta força que em va sortir sang per la boca i ja sentia tant de dolor que em sentia esgotada. Només era capaç de tancar els ulls i somiar ser a llocs més bells. Però els somnis eren sempre interromputs pel dolor i, llavors, veia la desesperació dels meus fills i m'esgarrifava. Em sentia la pitjor mare del món per haver-los triat aquell pare.
Joan! Marta! Tancau els ulls! –vaig cridar.
Jo també ho vaig fer, molt fort, perquè res els pogués obrir. Però Ramon es va posar just devora la meva orella i va cridar el doble de fort del que ho havia fet jo:
Ets boja!
Llavors, per un camí d'insults en què vaig haver de despertar, em va dur dins el bany.
Sempre tanques els ulls i somrius! Què fas?! Ets bruixa? T'hauríem de cremar a la foguera? Sembla que vius en un altre món! Deu ser un món de bojos i putes com tu!
Els cops van continuar i ja cap somni els podia ignorar. Cada vegada eren més forts: semblava que Ramon s'havia convertit en la bèstia més immensa. Em va tirar a dins la banyera, em va continuar pegant com si em volgués matar, em va intentar escanyar... No sé quant temps vàrem estar barallant-nos a la banyera però devia ser molt perquè, quan me'n va treure, hi vaig veure Marta. Marta sense vida. Havia estat a sota de nosaltres dos, ofegada al fons. Ramon em va mirar amb odi, però no pas amb menys del que sentia jo. L'odi es va apoderar de mi, va volar per les meves venes, va donar força a les ales. Abans que pogués articular cap paraula, el vaig agafar pel coll, el vaig posar dins la banyera i l'hi vaig ofegar fins que el seu cos es va relaxar.
Em vaig asseure a terra, volia plorar però només em sortien gemecs, tenia els ulls secs. Sentia tant dolor que no podia reaccionar ni fer res útil, només era capaç de sentir com una part de mi es moria i, a poc a poc, se n'anava amb la meva filla. Sentia pànic quan pensava que ja mai més podria mirar amb amor els seus ulls de xocolata. Joan es va asseure al meu costat. No sé per què s'estimava més seure allà que fugir. Vaig pensar que no li intentaria cercar un nou pare per si de cas tornava a fer-ho tan malament. Sense paraules, li vaig prometre el doble d'amor i afecte. M'hauria agradat que el meu fill hagués oblidat aquella nit i, si hagués estat així, no li hauria escrit cap poema. M'abraçava i tremolava, el vaig abraçar i vaig tancar els ulls. Somiava amb el cel d'aquell darrer horabaixa, caminava per casa, corria entre les roselles, sentia els colors, acariciava els niguls i volava.
1r PREMI NARRATIVA BATXILLERAT
CATERINA FIOL RIGO 1r BATXILLERAT D


Tempesta
És una nit de tempesta, com moltes altres d'aquest mes. Però al nostre protagonista, en Pau, tant li fa, ja que ell té feina per fer; té amb què entretenir-se, la seva nova mascota. Tan petitona i ximple. Creu que està espantada, que té por del seu nou hàbitat, però és el més normal. Ell creu que ja està preparat per començar a parlar, per a la seva edat; a més, hi ha un parell de coses que li vol ensenyar.
El fica dins la seva gàbia, sense que hi posi resistència. Se'l mira fixament, s'hi acosta, i li diu: -Pau. No hi ha cap mena de reacció. Ho torna a intentar: -Pau! Només silenci. Entén que és tard, però demà tornarà a intentar-ho.
S'aixeca el sol i, unes hores més tard, el nostre protagonista. Pareix que el seu nou company ha passat una bona nit. Se'l mira de dins el llit. El seu verd brillant el captiva.
Després de berenar d'un cafè amb llet és hora d'enllestir la feina.
S'hi acosta, se'l mira. Decideix donar-li un tros de poma, però no en fa cas. És igual, pensa que l'important és que comenci a parlar prest, que s'hi acostumi.
S'hi acosta: -Pau. Segueix sense fer-li cap tipus de cas. Torna a intentar-ho fins a 32 pics. No hi ha resposta. Fart, pensa que potser la gent tenia raó, i era impossible ensenyar-lo a parlar... O potser aquell ésser l'odia, potser vulgui matar-lo i li prengui les mesures per poder engolir-lo quan menys s'ho esperi, com han fet algunes pitons... No, això són bestieses. Com pot aquella coseta fer-li mal?
Ho torna a intentar uns 20 pics diàriament durant una setmana sense obtenir-hi cap resultat. Definitivament se'n fot, d'ell. Cansat de la seva burla li pega una galtada i rep una picada ben forta, més dolorosa del que es pensava. Ja no ho aguanta més, aquella bestiola és infernal als seus ulls!
Sense pensar-hi es colga, està molt cansat, demà se'n desfarà, d'ell. Aquell mateix vespre, l'ésser, un simple cactus incapaç de dir res per natura, fa el que era d'esperar. Es menja el seu amo.


PREMI NARRATIVA A L'ORIGINALITAT
MIQUEL VIVES ROMERO. 2N BATXILLERAT C


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada