OPINIÓ

 CURS 2014-2015

L'EDUCACIÓ ACTUAL

 

Al meu parer, l'educació no està ben plantejada avui en dia, ja que fomenta els coneixements efímers que, després de cada examen, són emmagatzemats en algun racó perdut en el nostre disc dur. Per això, seria preferible fomentar l'aprenentatge pràctic que en el nostre sistema es veu ofegat per poalades indiscriminades de teoria.

Els mestres són clarament conscients de les mancances del nostre sistema en què l'art de l'ensenyament és sotmès a un rígid programa que no els deixa temps ni espai per cosir les ales de les cries d'ocell, engabiades en l'aula, amatents pel desig de volar.

Així doncs, en lloc de mostrar la literatura com un seguit de característiques monòtones, seria convenient contagiar els joves lectors de la màgia i el poder de la paraula escrita. És evident però que en alguns casos com l'anglès, la gramàtica, tan odiada, és inevitable. Tot i això, sempre es pot potenciar quelcom més dinàmic com la lectura o la conversa oral.

En conclusió, trob que l'educació actual ha de sofrir una remodelació ja que el model vigent és gairebé infructífer.

          JOAN BARCELÓ MOYANO. 2n Batxillerat A



CURS 2013-2014

MOMENTS CLAU

Les nostres vides vénen marcades per diversos fets: infantesa, amics, família, amors, viatges... Però també per coses menys importants com pel·lícules, entreteniments, lectures... Tot el que hem viscut ens ha afectat, fet reflexionar i canviat. Quasi res no ens ha deixat indiferents.

El que hem viscut ens marca perquè s'ha convertit en part de nosaltres. No som res a part de la nostra vida, som el que hem estat i el que volem ser. No podem ser independents del nostre passat, és impossible. Però no només ens marquen les grans i importants vivències, sinó que, fins i tot, allò més insignificant ens pot marcar: una frase, una imatge, una petita reflexió, una idea, un paisatge... Qualsevol instant ens pot agafar per sorpresa i canviar-nos per sempre. Per exemple, podem llegir una frase, fet aparentment banal, i que aquesta es converteixi en la nostra filosofia vital.

Encara que, per una altra banda, molts fets passaran per alt. No tot romandrà en nosaltres. De fet, la majoria de coses s'esvairan i d'altres les oblidarem, potser per voluntat pròpia. Moltes coses fugiran de nosaltres amb la mateixa rapidesa amb què van arribar.

En conclusió, tots estam marcats per diversos fets, cadascú els seus, perquè no ens podem independitzar del nostre passat i perquè ni tan sols podem controlar què ens marcarà. Encara que moltes coses se'n vagin de nosaltres o vulguem que ho facin, altres romandran per sempre. És impossible ser una persona en blanc, tothom té traces de les pintures que ha posat al pinzell.

              CATERINA FIOL RIGO 2n BATXILLERAT B

 EL MODEL EDUCATIU

Ciències naturals, llengua catalana, matemàtiques, llengües estrangeres, filosofia, història, geografia, literatura, música... Hem estudiat tot això i algunes assignatures més al llarg de la nostra vida. Però el model educatiu actual és el millor? Què passaria si ens centréssim més a ensenyar valors i no tants conceptes?

Cada dia, ens omplen i ens omplim el cap de fórmules, noms, dates... I, de tant en tant, se'ns diu que és important aprendre a escoltar, a estimar i a viure feliçment. Pel temps dedicat, sembla molt més important el primer, però resulta que el que més s'utilitza a la vida és el segon. Qui tria què és important i descarta tota la resta? Per què aquella matèria és molt més important que aprendre altres coses? La importància és relativa i mai no hauríem de tenir uns criteris gaire tancats.

De totes maneres, el contingut de les assignatures que estudiam almenys ens ajuda a pensar, a desenvolupar-nos. I si es tracta de memoritzar i no raonar gaire, potser almenys el més important ens quedarà gravat i tendrem una mica de cultura, sempre necessària per no fer el ridícul. Imagineu-vos que no tenguéssim ni idea de qui va ser Ramon Llull i el situàssim a una època totalment errònia, per posar un exemple.

En la meva opinió, l'educació actual necessita canvis. Encara que tot ens ajudi en alguna cosa, ens hauríem de plantejar què consideram important, per què i canviar algunes coses. Pens que no pot ser que ens facin memoritzar més conceptes que no pas ensenyar-nos a viure. De l'escola i de l'institut recordaré molt més allò que és considerat extra que no allò que és considerat important. Recordaré aquelles classes en què hem fet un parèntesi. Recordaré els professors que ens han ensenyat a afrontar dificultats, a raonar, a gaudir i als rebels que “fan política”. Recordaré tot allò que no està als meus apunts.

                CATERINA FIOL RIGO 2n BATXILLERAT B 

CURS 2012-2013

MAIG 2013

El retorn a la infància ens allibera

Els nins petits són uns éssers meravellosos: no tenen vergonya i són tot creativitat. Xerren sols, ballen en públic, reciten la poesia davant la família, es disfressen sempre que poden, etc. i tot això sense la menys mínima vergonya. Per què haurien de tenir vergonya? Aquesta és una pregunta que ells no es plantegen, però que els grans ens podem arribar a plantejar. I ens la plantejam perquè som els grans mateixos els que perpetram aquesta vergonya, els que plantam una bomba al bell mig del món creat per l'infant. En poques paraules: aniquilam la infància.

Potser sona cru, però és veritat. Passada una certa edat (6-7 anys), ens arriba la rubor avergonyida i el pensament del “què diran els altres”, com una pre-adolescència. I és en aquesta edat que sorgeix perquè és quan començam a percebre el pes de la societat sobre nosaltres. Desenvolupam una intel·ligència i en condemnam una altra: neix la consciència social i engabiam l'essència de la persona, la seva creativitat i els seus ideals. A partir d'aquest moment, qualsevol pensament passa per la censura que ens auto-imposam. Som capaços d'establir la prohibició d'un acte pel fet que aquest no sigui considerat normal, tot i que, al cap i a la fi, no suposi cap mal ni cap perjudici a ningú. Fins i tot podem censurar el nostre propi pensament, allunyant-nos d'opinions o utopies no acceptades pel nostre entorn. I no necessàriament no acceptades, simplement idees no generalitzades. És aquí on ens deixam arrossegar pel gran torrent del pensament social.

I no és correcte unir-se a un corrent? De iure, l'ésser humà és un ésser social, un zoon politikon. Necessita de la interacció amb altres membres de la seva espècie per sobreviure i, per relacionar-se, sí que hi ha d'haver una sèrie d'acords socials. Però la qüestió és: qui estableix aquests acords i imposa normes a les societat? Podríem dir que el torrent més gran (diguem-ne “riu”) és el que comença a les muntanyes dels poderosos o, si més no, dels poderosos de fa temps. L'aigua ha obert un camí a la roca des de fa generacions i segueix el mateix camí de sempre. I com que és el canal més ample, més cabalós i més ràpid, és el canal per excel·lència d'on beure. Però un cop s'hi ha caigut, és difícil sortir-ne, perquè la corrent ja t'ha estirat i la sortida és complicada si no és amb ajuda. Doncs, de facto, l'ésser humà és un animal polític però tancat en un zoo -o un circ-.

Un dels problemes és que moltes vegades no es veu res més enllà d'allò normal: el pes de la societat és un vidre translúcid, quasi opac, que no permet mirar més enllà de la realitat imposada i, per tant, fa de mur. La solució rau a posseir el martell adequat per trencar aquest vidre i poder veure el que hi ha a l'altra banda: les altres societat, la gent, veure's a un mateix, poder pensar en veu alta sense que la veu ressoni en els murs de la ignorància normalitzada. Aquest martell no és més que la raó i el sentiment, la valentia de pensar i raonar sobre allò que ens incomoda i, també, sobre allò que ens agrada o ens alegra sense tenir en compte el “què en diran els altres”. La valentia, sobretot, d'actuar d'acord amb els desitjos personals, en paral·lel amb el que ens dicta la raó i els sentiments.

Cal, doncs, avergonyir-se de ser d'una manera concreta? És necessària la repressió de la pròpia personalitat per adaptar-se a l'entorn? Ens hem d'adaptar a la societat o és la societat la que s'ha d'adaptar a nosaltres? Com deia al principi, els infants són meravellosos perquè ni tan sols necessiten plantejar-se aquestes preguntes i, a més, tenen una magnífica capacitat de relacionar-se amb l'altra gent sense discriminar per cap motiu, perquè no saben què significa la vergonya. El martell per rompre el vidre, la corda per sortir del riu és la infància, retornar a la idea que no ens hem de preocupar del que pensarà la gent de nosaltres per ser d'una forma concreta, perquè hem sortit així. Ser com volem ser per poder ser el que som i no màscares. Ser els guionistes de les nostres vides i del nostre personatge, reflectint en ell el nostre interior d'una forma fidedigna, lliure i realista.

                         Antoni Rosselló i Mesquida 2n Batx. A   

MAIG 2013

10 ESTRATÈGIES DE LA MANIPULACIÓ MEDIÀTICA

Ara que ha passat tot això de la llei Wert i que hi ha hagut la manifestació etc., segur que molts alumnes d'institut s'han conscienciat més del que passa al món i a on vivim. De totes maneres, el sistema i la societat que tenim tendeix a fomentar i a abraçar la ignorància com ''un bé comú''. No em refereixo a si saps matemàtiques, català o ciències. Jo em refereixo a conèixer LA VERITAT.

Suposo que arribau a la conclusió que tot està comprat: canals de televisió, diaris, polítics...

SI NO FEM FRONT TOTS JUNTS A AQUEST PROBLEMA, ENS QUEDAREM SENSE EDUCACIÓ, SANITAT I VIUREM EN CONDICIONS LAMENTABLES. A més, serem molt més ignorants del que som ara (Que ja ho som molt).

Resulta que l'altre dia vaig veure un llibre que llegia una amiga, que es deia“10 ESTRATEGIAS DE MANIPULACIÓN MEDIÁTICA, de Noam Chowsky”. Me'l va deixar i la veritat és que estam molt enganyats en aquest món i això ha de canviar

Aquest llibre explica deu formes de control diferents que els MITJANS DE COMUNICACIÓ exerceixen cada dia. Vaja, que no et pots fiar de cap diari, ni de cap telenotícies, ni de cap programa de ràdio, ni res.

A continuació, us deixo aquestes deu estratègies del llibre que he citat encara que no entraré en detalls quant a les seves definicions, que en realitat són molt més detallades.

1-L'estratègia de la distracció.

Consisteix a desviar l'atenció del públic dels problemes importants (com ara el cas de la política, la sanitat, les decisions polítiques i econòmiques...) i centrar-los en coses que no tenen cap importància. Us posaré un exemple: l'altre dia vaig entrar al diari de La Razón (La Razón havia de ser) i, la notícia principal era, una notícia del vestit tan preciós de na Leticia. Vaig baixar més avall i vaig veure l'apartat de sanitat i medi ambient. No vos pareix molt lamentable?

Idò coses així passen cada dia i amb tot, per desgràcia.

2-Crear problemes i després oferir solucions.

Queda molt clar al nom, no? Quin seria un exemple? Doncs crear una crisi econòmica i després fer retallades al sector públic. Però amb quina finalitat? Si mireu un documental anomenat La Doctrina del Shock, que us animo a veure'l (amb amics, amb la família, és igual) veureu la constant lluita dels polítics, els poderosos i rics D'ACABAR AMB EL SECTOR PÚBLIC (educació pública, sanitat pública...). El pitjor és que ho estan aconseguint.

3-L'estratègia de la gradualitat.

Consisteix a aplicar una doctrina. És a dir: tu poc a poc i amb de temps vas fent retallades, vas desestabilitzant tot el sector públic, que al final, aconseguiràs privatitzar-lo. Així es va imposar el neoliberalisme als anys 1980 i 1990: estat mínim, privatitzacions, flexibilitat, atur en massa, salaris mínims...

4-L'estratègia de diferir.

Presentar una doctrina o una llei com a dolorosa i necessària, obtenint l'acceptació dels ciutadans per aplicar-la en un futur. Normalment, a la gent li és més fàcil acceptar un sacrifici futur que no pas un immediat; ja que, tothom qualque vegada ha pensat que ''demà tot anirà millor''. D'aquesta manera, el públic té més temps per acostumar-se a la idea del canvi, cosa que s'acaba produint.

5-Dirigir-se al públic com a criatures de poca edat.

Per molt estrany que paresqui, la majoria de la publicitat utilitza personatges, veus, i ARGUMENTS INFANTILS. De fet, per molt que no us ho creieu, si a una persona gran se li adrecen com a un nen de 12 anys, aquest acaba pensant com un nen de 12 anys: desapareixerà el seu sentit crític i les seves reaccions seran les d'una criatura. Segur que tots hem vist alguna vegada un anunci infantil que no té perquè dirigir-se a un públic infantil.

D'aquesta manera, et podrien dir ''la terra és plana'' i t'ho creuries, per molt increïble que sembli. Rajoy diu que ''l'atur seguirà així fins al 2016, però hem pres les mesures adequades i a partir d'ara tot anirà cap a millor'', i molta gent se'l creu sense dubtar-ho.

Però, ara que ho dic aquí, veritat que és un argument particularment infantil? De fet, és com si et diguessin ''anem de dret cap a un precipici, però, tranqui col·lega, anem per bon camí!''

Flipant.

6-Utilitzar l'aspecte emocional molt més que la reflexió.

Suposo que moltes vegades heu estat víctimes de la ràbia, i se us han ennuvolat els sentits. Per un moment, perds el pensament crític: faries el que fos per tal de satisfer aquella ràbia. És un sentiment tan fort que no et deixa ni pensar.

Bé, això s'aplica a grans quantitats i no només amb la ràbia.

7-Mantenir el públic en la ignorància i en la mediocritat.

Pareix que això de ser ignorant estigui de moda, tu... I pel que es veu, això interessa al govern i a les Multinacionals capitalistes, que volen conservar la seva riquesa a costa del que sigui. Us posaré un exemple: segur que sabeu de les recents retallades en educació. Bé doncs, també sabreu que, com cada any, a sisè de primària es fan les competències bàsiques, no?. Aquests últims anys, ''malgrat les retallades, han anat molt bé''. ÉS IMPOSSIBLE QUE VAGIN BÉ AMB TAL REDUCCIÓ D'HORES I AMB TAL QUANTITAT DE CONTINGUTS QUE ENS VOLEN OCULTAR. Un tema molt parlat ara és que cada cop van fent les competències bàsiques més fàcils, perquè paresqui que el nivell de l'educació no hagi baixat gens. Ah no? Els nostres pares feien el doble de feina que nosaltres. No us sentiu com si us estiguessin insultant? Ens estan dient estúpids!!. I ens ho estam menjant! (m'incloc).

Bé, he sentit per les notícies que moltes famílies s'han negat a portar els seus fills a l'escola per això últim. Un olé i un aplaudiment per aquestes famílies!

8-Estimular el públic a ser tolerant amb la mediocritat.

Qui d'aquí mira Gandía Shore? O mirava, no sé si encara ho fan o no. Bé, el cas és que tots aquests programes fomenten la ignorància i fan creure que està de moda. Aquest fet no es mostra directament, però es pot veure: anem totes a operar-nos els pits, els tios a fer-nos tatuatges, a barallar-nos amb el primer que trobem; que som guapos i joves (i afegeixo: molt però que molt ases). No és per ofendre a ningú, de veres, però això és pura estratègia política. Acceptem-ho. Encara que, en aquest món, és més important ser guapo que ser (i fixeu-vos que no dic ni llest ni intel·ligent ni res, ja que aquests poden ser igual d'empanats) CONSCIENT.

9-Reforçar l'autoculpabilitat.

No sé si us ho hauran dit a casa, o al col·legi, però ''aquesta crisi hi és perquè les famílies hem gastat més i consumit més del que podíem, i ara, com a conseqüència, ho estam pagant''. Significat ocult d'aquesta frase: "l'Estat és un sant que no ha fet res de res, vetlla per a nosaltres". NO, NO I NO!!.

Ens donem la culpa del que passa i ens ho creiem, i, en comptes de rebel·lar-nos contra el que sigui, ens resignam a les mesures imposades. I això passa amb tot, fins i tot a nivell personal.

10-Conèixer els individus molt millor del que ells es coneixen.

Això, per molt flipant que sigui, és possible gràcies als avenços científics dels darrers 50 anys. Pareix cosa de ciència ficció, però no: gràcies a coneixements de biologia, neurobiologia i psicologia aplicada, el ''sistema'' té un coneixement tan extens de les persones, tant físicament com psicològicament, molt més gran del que ell es coneix a si mateix.

Conclusió: La majoria dels casos, el sistema exerceix un control més gran i més poder sobre els individus que no pas el que els individus tenen sobre ells mateixos.

I ja està.

Em pareix un tema molt important i crec que tothom ho ha de conèixer.

                                                                        

                                     MARIA NOTARIO BINIMELIS. 
                                     2N ESO C

MAIG 2013
 

CURSES DE MUNTANYA

Sempre m'ha agradat córrer, però aquest any he descobert les curses de muntanya. La cursa de muntanya és una modalitat esportiva en la qual has de recórrer uns quilòmetres per la muntanya, s'han de superar desnivells importants i seguir un recorregut marcat per l'organització. El reglament prohibeix, entre altres coses, d'escurçar l'itinerari, deixar residus... perquè pot suposar desqualificació, (si estimam la natura no l'embrutam). Aquesta modalitat també inclou proves pel desert, per camins de costa... És un esport que està en auge, avui dia, però l'home ha corregut per la muntanya des de temps immemorials, no com esport sinó com a necessitat.

Quan parlam de curses de muntanya és obligat anomenar dues figures mundials: en Kilian Jornet que als seus vint-i-cinc anys, està al cim més alt, ha conquerit un munt de títols mundials i el mallorquí Tòfol Castanyer una vegada campió del món, i guanyador de l'Ultra (la travessa d'Andratx a Pollença) aquest any, amb un temps extraordinari (compagina la seva afició amb la feina a un comerç familiar).

La cursa de muntanya no només és un esport és una forma de vida, una forma d'entendre la vida; és el contacte amb la natura i concretament gaudir de llocs privilegiats, i de l'esport que resulta una combinació excel·lent, és un món ben diferent del sedentari i urbà, sense la necessitat de coses artificials, només tu i la natura.

Quan vaig començar a córrer per la muntanya va ser fantàstic, me va enganxar i s'ha convertit en la meva passió, vaig millorant marques personals i això és una satisfacció, són reptes que vaig assolint de mica en mica. Però, sobretot te dóna molt bones sensacions, cada dia noves sensacions: independència, autonomia, llibertat, potència, velocitat, tranquil·litat, trobar-se a un mateix, sentir-se millor, trobar sentit a la vida, desconnectar...

No només és córrer és superar els obstacles de la natura: grimpar per les roques, superar desnivells, pedres,....és un joc, un joc que requereix confiança, pràctica, habilitat especial; és un esport de risc i es necessita precaució i entrenament. A la muntanya s'ha de tenir en compte que no només els quilòmetres són importants, hi ha altres factors: el desnivell, les condicions climàtiques, fang... i no tant la velocitat o els ritmes. En aquest esport, els entrenaments són per sensacions, si un dia no estàs molt bé, has d'anar tranquil i has de saber escoltar el teu cos, i a vegades no és convenient forçar la màquina. Les curses són molt diferents als entrenaments solitaris, les curses és competició, i a vegades suposa pressió, estrès però si fas una bona carrera la satisfacció és molt gran, i com més nivell hi ha, més interessant és la cursa.

Form part de Sa Milana club de muntanya d'Alaró, on hi ha gent de tota Mallorca, això suposa està connectat amb persones que els agrada la natura i l'esport, compartir aquesta afició amb gent de totes les edats, joves i no tant joves, és enriquidor.

És un esport molt recomanable, és gaudir de la natura, sobretot dels paisatges gairebé inaccessibles als cotxes i per això més valuosos, val la pena provar-ho!!

                                           Miquel Muntaner Barceló. 
                                           2n BATXILLERAT C

MARÇ 2013

El futur no espera

“Vull ser professor!”. “Jo vull ser metge!”. “Idò jo vull ser bomber!”. Des que som petits, la societat ens fa meditar constantment sobre el nostre futur. I quan parlam de futur, ho feim normalment del laboral. Ens fiquen dins el cap que hem d'estudiar, que hem de cursar una carrera i que hem de treballar d'allò que vulguem. A vegades, fins i tot, ens diuen que hem de treballar tot i que l'ofici no sigui del nostre gust. Quan ens inculquen aquesta idea, però, estan aniquilant qualsevol esperança d'un bon futur.

Som estudiant de segon de batxillerat. Des de ben petit m'han fet pensar que he d'estudiar molt per poder fer una carrera molt bona i que m'agradi per després trobar una feina que em permeti viure bé. I fins ara no havia posat gens en dubte aquest procés, com si donàs per suposat que la vida és això: estudiar i fer feina. Potser ho sigui, però és el que realment vull? Ara, mesos abans de les proves de Selectivitat, el dubte em rosega. “Acabaré el batxillerat i passaré la selectivitat”, pens. “I després, què?”. Continuu estudiant? Intent trobar feina? Ho deix tot i em faig salvatge? Me'n vaig enfora i deix a mans de l'atzar el meu futur? Algunes respostes semblen estúpides, fins i tot infantils. No obstant això, estudis recents demostren que una gran majoria de gent es penedeix just abans de morir de no haver viscut la vida que volia, bàsicament per motius laborals, per no haver aprofitat el temps segons els seus desitjos. Per aquest motiu, qualsevol opció que em plantegi no és cap estupidesa.

Cal dir que no crec en la vida després de la mort i, encara que hi cregués, no crec que fos aquest un motiu per malgastar una existència segurament irrepetible. Per tant, l'objectiu clau de la meva vida ha de ser gaudir-ne. Gaudir-ne fent realment allò que vull, sabent que no afectarà negativament ningú altre i, encara que soni egoista, deixant la meva petjada a la Terra. Igualment tot desapareixerà algun dia, no quedarà rastre de la humanitat (argument apocalíptic però cert). Però res del que hagi fet no voldria que quedàs en va en les futures generacions humanes.

Aquí arrib a una primera resposta que em redirigeix a una altra pregunta: què és el que em faria gaudir? I aquesta resulta molt més mala de respondre. Sé el que no vull però no sé el que vull. Sé que no vull viure la resta de la meva vida assegut a una cadira davant un ordinador, no vull fer de professor, ni de cambrer, ni d'advocat in aeternum per cobrar un sou que tudaré en bajanades. Però no sé el que vull exactament. Tenc un ideal però és pràcticament impossible d'assolir, car requereix de la col·laboració d'un col·lectiu humà i és mal de fer. Això és: voldria viure en comuna, al camp, treballar en un hort i amb animals i, al mateix temps, ensenyar el que sapigués i aprendre el que ignoràs. Voldria crear: poesia, novel·la, art en general. I voldria descansar i gaudir dels majors plaers de la vida: l'amor, el menjar, l'art d'altres, la natura...

Són aquestes les idees d'un jove que no coneix el món? Sí, segurament. Però són unes idees sinceres. Són uns desitjos que molts es plantegen però que esborren de la ment tan aviat com poden perquè són utòpics. El vertader problema és desconfiar de la utopia: la desconfiança la mata.

Potser la meva visió és la d'un adolescent que viu bé, que no necessita res i que pot fer més o menys el que vol. Però això no crec que marqui gaire la diferència: si fos pobre i no tengués cap tipus de recurs i passàs fam i misèria, crec ben cert que desitjaria el mateix i, probablement, tendria més motius per desitjar-ho.

Com ja he dit, però, és massa complicat arribar a aquest objectiu, de manera que me n'he plantejat d'altres amb resultats, a vegades, pràcticament equivalents.

El primer camí per escollir implica continuar els estudis. Tot i que encara dubt del que vull estudiar realment, sé que la carrera implicarà esforços que no m'agradaran i que potser d'una altra manera serien evitables. Aquest itinerari estudiantil es podria bifurcar: una opció seria fer una carrera per gust i l'altra fer-la tenint en compte el futur laboral. Si escollís el plaer, aprendria més i gaudiria dels 4 o 5 anys que dura la carrera (que conformen un moment important de la meva vida, car ocupa una gran part de la joventut). Però resulta que les carreres en què més gaudiria són també les menys productives a nivell econòmic. Cinema, antropologia, belles arts, arqueologia... són coneixements molt interessants però dels quals difícilment no en podria viure. Hauria de ser molt bo o tenir una altra font d'ingressos mínima per a subsistir, i això és un risc per al futur. En canvi, les carreres que garanteixen un lloc de treball no són tant del meu gust i suposen un esforç extra. A més, amb les crisis consecutives que vivim, a vegades totes les oportunitats laborals s'esvaeixen. Aquí sorgeix una altra pregunta: vull viure molts d'anys i no exactament així com volia o pocs i ben viscuts? Perquè sempre pots haver-te dedicat tota la vida a tenir una cosa que l'atzar de la mort et pot prendre abans de poder-la viure. Per tant, he de fer cas del carpe diem o m'arrisc a ser la formigueta que recull gra durant tot l'estiu per menjar a l'hivern? Potser no arribaria a l'hivern i el meu treball seria en va. Per contra, si hi arribàs i no hagués collit el gra, ho passaria malament. És realment un problema digne de meditar.

El segon camí és el de cercar treball i estalviar diners fins poder ser autosuficient. Tenc clar que no vull treballar tota la vida i que m'agradaria poder produir els meus propis béns (aliments, roba, sostre, etc.). Però sense estudis és molt arriscat cercar treball: la gran majoria són durs i mal remunerats. Hauria de treballar molts d'anys per poder arribar al que vull. Per tant, és una opció que pràcticament descart. Per ventura vaig massa de pressa descartant-la, però ho veig massa obscur.

El tercer camí potser és absurd, però és una opció tan vàlida com les altres: la vida monàstica o comunal. Algunes agrupacions religioses segueixen unes formes de vida que van molt d'acord amb els meus pensaments. Monestirs com el de Poblet, a Catalunya, viuen del que cultiven, en un entorn ecològic, i tenen temps per a l'estudi i per a certs plaers. El problema és que aquests plaers són massa limitats. Consider el dogmatisme de les religions com un mal evitable. Sempre podria cercar una comuna sense cap ordre religiós involucrat, però és molt mal de fer trobar realment el que crec que vull. De totes maneres reconec la meva ignorància i sé que hi pot haver opcions totalment del meu gust. És un camí en què pens i que no descart investigar en aquesta recerca de la bona vida.

El darrer camí que em planteig és el de la sort: viatjar, conèixer món i esperar sobreviure en ambients desconeguts. És, segurament, el més arriscat de tots. A vegades aquest camí és una bona opció per després elegir-ne un altre: viure per aprendre a viure. L'experiència que suposa podria ser, per ventura, una peça clau del coneixement necessari per poder elegir decididament el nou camí a seguir. Un altre cop record que som jove i que potser el meu pensament va més enllà de la realitat, però només som joves un pic i som lliures de pensar com volem.

Perquè de fet la joventut és la clau de la vida: quan som joves decidim la nostra vida sencera, la nostra salut i la nostra felicitat. Seguesc criticant la mala visió social del pensament jove, del pensament utòpic. Si no hi hagués aquest tabú, potser la societat seria molt millor avui en dia. Potser el sistema ja ens ha pastat i moldejat com volia i no podem posar-hi remei. Salvador Allende digué: “ser jove i no ser revolucionari és una contradicció fins i tot biològica”. Però per què la revolució ha de ser jove? Per què la societat sencera no intenta un canvi? Si els joves no aconsegueixen la revolució és pel desànim dels veterans. Els hippies d'un temps ara estan treballant per allò que abans desprestigiaven. Realment em servirà, doncs, ser “revolucionari”? Si els hippies d'un temps no haguessin tengut uns pares o uns padrins que els ignoraven i aquests els haguessin donat suport, no podria ser que encara hi hagués hippies avui dia que haurien viscut la vida com realment volien? El mateix ens passa als joves d'avui: volem un futur que ens fan creure que no podrem aconseguir. I molts acabam resignant-nos i feim coses que no volem fer. Necessitam ànims, no pedres.

Continuu sense saber què vull fer. Seguiré estudiant si les coses no canvien, mirant de triar aquella carrera que em convenci més. Encara no sé com encaminar el meu futur. Però tenc barrats els camins de la infelicitat segura. Quin futur m'espera, doncs? Així mateix m'espera un futur? No, jo mateix som el futur. I ara és l'hora d'anar posant les pedres del camí cap a un destí que jo mateix decidiré i que esper amb tot el cor i lluitaré perquè sigui la felicitat.

                                                              
                                  ANTONI ROSSELLÓ MESQUIDA
                          2n  BATXILLERAT A                            

 

NOVEMBRE 2012

Sobre les paraules

Moltes vegades les paraules són importants per a la vida i per a l'amor. Sense expressar el que nosaltres sentim, l'amor no seria tan especial com és. Com explicaríem a la persona que estimam que és la nostra mitja taronja? Les paraules són les que ens ajuden a expressar-nos i ens fan de pont per aconseguir el que volem. Com ens en sortiríem per dir-li a una persona que volem estar tota la vida amb ella sense paraules? Seria un gran repte per als humans.

                                                          Paula Martorell

                                                          1r BATX A

Sobre les cançons d'amor

Així com anam fent-nos grans, creixent i madurant, les persones canviam la nostra manera de veure el món. Deixam uns ideals i n'agafam uns altres, tenim diferents metes, desitjam coses noves... Però dins nostre hi ha records que mai no fugen, moments inoblidables que sempre perduraran dins la nostra ment. I totes aquelles cançons que han servit de banda sonora d'aquests màgics moments, mai no moriran per a nosaltres, perquè han estat especials, ens han marcat. Podem comprovar que la majoria d'aquestes cançons són cançons d'amor, perquè són les cançons que omplen de fantasia les nostres vides.

                                                 Maria del Mar Grimalt

                                                 1r BATX D

El temps passa, la gent torna major, les il·lusions i les emocions es gasten, però les cançons d'amor segueixen fermes, pareixen immortals.
Mentre els sentiments passen o se superen, les cançons d'amor sempre hi  són, bé recordant que un dia varen ser històries d'amor, passions o esperant que futures generacions les prenguin com a seves i les sentin altre cop.

Les cançons d'amor, de fet, no són només per a enamorats. Quan provoquen
més emocions és precisament quan una persona espera el seu torn en el món
de l'amor i amb les cançons imagina...

                                              Maria Cristina Céspedes

                                              1r BATX A