PREMIS LITERARIS SANT JORDI 2017

TEXTOS PREMIATS AL CONCURS LITERARI 2017

LLENGUA CATALANA

"TALLEU, ÉS BONA"
 
Tot s'estava cremant, hi havia una dona rossa i un poc grassa intentant salvar els seus fills. Els bombers no hi podien fer res, l'incendi cada vegada era més fort, pareixia un monstre que s'alimentava de l'edifici, a dins l'edifici hi havia persones intentant escapar, però el foc no els ho permetia.
De sobte va aparèixer un ésser estrany de dins les flames, tots se’l miraven. De cop aquell personatge va explotar, i d'ell en van sortir milions d’animalets estranys que es van començar a moure per l'edifici en flames. Els animalons van menjar-se totes les persones de l'edifici i cada vegada anaven fent-se mes grans, era una espècie esgarrifosa. Els animalets tenien forma de bolla, unes cames llargueres i amollaven una bava verda que brillava. Es menjaven les persones de tot el poble.
-Talleu, és bona.

Jo som en Jack, un home prim i baix, que ha començat com a maquillador en la pel·lícula “L'home de verd”, si, ja se que molts de vosaltres pensareu que maquillador és una feina de dones, idò deixau-me que us digui que sou uns masclistes, a més, a mi m'agrada maquillar i a més puc veure el rodatge de les pel·lícules gratis!!!
-Jack -, em va cridar la Marilen, una dona morena i grassoneta, que és la meva nova cap, -ves a maquillar en Thomas per la següent escena, i ràpid!!!
Quan la coneixes és un poc malcarada, però després t'hi vas avesant, o això és el que hem varen dir, jo ja fa 2 mesos que la conec i encara és una malcarada, no canvia.

Vaig anar a maquillar en Thomas al seu camerino, però quan vaig arribar el vaig trobar estès a terra, tenia el front molt calent així que li vaig posar el termòmetre. Quan ho vaig veure vaig quedar al·lucinant, tenia 41 de febre i a damunt el director, en Harry, hauria volgut que gravés igualment.
Vaig anar a comunicar-ho ràpidament a la Marilen i per un cop no em va escridassar, va dir que havíem de trobar una solució com més aviat millor o en Harry es posaria fet una fúria i em despatxaria, clar a la Marilen no la pot despatxar perquè estan casats.

Ens vam passar una hora pensant però no sabíem que fer així que ens vam rendir i ho vam dir a en Harry, ell al principi pensava que era una broma i va esclatar a riure però quan li vam tornar a dir que era veritat es va enfadar tant que no em va despatxar, va fer una cosa pitjor, em va dir que jo faria de Thomas i que només tenia dos dies per aprendre’m el paper.
Jo vaig quedar saturat i no sabia què dir així que no vaig dir res, només vaig agafar el guió d’en Thomas, que tenia el paper del bomber salvador, i me'n vaig anar a ca meva on em vaig tancar dins la meva habitació durant tota la nit. Aquella nit va ser molt llarga. Cap a les 3:33 vaig sentir un soroll que venia de la cuina i jo em vaig espantar molt. Vaig ficar-me davall el llit però el soroll no aturava, així que vaig agafar el meu bat de beisbol i vaig anar a veure que passava. Vaig veure la silueta d’una persona i encara hem vaig espantar mes. A continuació vaig sentir un soroll darrere meu i aquí si que vaig notar que es banyaven els calçons, vaig començar a córrer i notava que aquella persona també. Ens vam passar deu minuts bons corrent fins que hem va tancar al final del passadís i jo em vaig girar, i qui va ser? El meu germà, si ell, en Philips, que m’havia oblidat que fa dos dies que viu a ca meva. Desprès d’això el vaig començar a renyar i li vaig dir que no em molestàs més que tenc una cosa molt important per fer. Ell té un any més que jo, es a dir 25 anys, i encara no te feina i no s’ha tret ni el batxiller.

Aquella nit va acabar així, el meu germà va fer renou tota la santa nit però jo vaig poder aprendre’m mig guió.

Devers les 10 del matí el meu germà es va aixecar i m’heu de creue que es nota, perquè just es va aixecar i ja va caure per les escales. Més tard varen tocar el timbre i el meu germà va anar a obrir, va resultar ser la seva novia, que era una dona amb sobrepès. Jo m’havia de seguir centrant en el guió. Ja faltava poc per acabar de aprendre’l quan la novia del meu germà es va posar a plorar i jo vaig pensar:- I ara que passa, esque no em deixen fer res tranquil-, vaig anar a veure que passava i va resultar que plorava perquè no quedaven bombons.

A la nit següent ja havia acabat d’assajar i vaig poder dormir tranquil·lament, i si, aquesta nit el meu germà no va fer res estrany, al·lucinant a que si?

L’endemà em vaig despertar, vaig anar a la feina i varem gravar tota la pel·lícula amb un dia. En Harry va quedar impressionat i va dir que ho havia fet millor que en Thomas. A mi això que hem va dir en Harry hem va donar molta confiança amb mi mateix i...

Ara som en Jack, amb majúscules, un home que va començar essent maquillador i un any després és un dels millors actors de tot el món, un home que s'aprèn els guions en menys d’una setmana i una home que està contant aquesta història des de dins del seu jacuzzi. El meu germà ara es el meu maquillador i la seva novia que s’ha aprimat molt es la meva mànager. Jo encara som fadrí, però bé, som feliç.

JOAN MESQUIDA, 2n d'ESO


"ROSES PERDUDES"

Era un dia qualsevol d’abril, no sabia si era dilluns o dissabte, però m’era igual. Vaig posar-me les sabatilles per baixar al primer pis per a fer-me un cafè. Tot estava igual que sempre, menys per una cosa. Allà, damunt l’estora de l’entrada, hi havia una carta d’aspecte molt vell. Es veu que el carter l’havia passada per davall la porta.
La vaig agafar, els meus arrugats dits van agafar la carta i un calfred em va recórrer fins als peus. Quan la vaig girar per saber de qui era, vaig sentir com els ulls s’humitejaven i com les cames em començaven a tremolar.
Després d’assimilar que acabava de rebre una carta seva, vaig decidir seure’m a la butaca i vaig llegir aquella esperada carta. La seva desordenada i ràpida cal·ligrafia, em va transportar un altre pic a 1952.
La vaig llegir un, dos, fins a tres pics, al tercer vaig deixar fugir unes llàgrimes, la vaig doblegar i la vaig ensumar, una lleugera olor a roses s’havia amagat del temps i seguia allà. Vaig ficar amb delicadesa el nou tresor dins el seu sobre. Aquella carta era d’un altre món, només feia una setmana que sabia que havia mort a mitjan setembre al mar. Vaig pujar les escales, dins la meva habitació vaig treure el primer calaix de la calaixera i el vaig deixar damunt el llit. Vaig començar a obrir la caixa dels records. Fotografies del dia que vam anar a la platja, estava tan guapa amb aquell banyador vermell cenyit, del dia que vam anar a la muntanya, o de quan vam dormir dins la barca del meu pare. Unes entrades de cinema, recordo aquell dia perfectament; era el primer pic que anava al cine, anava amb una falda verda i una camisa blanca; era la roba més elegant que tenia, i li va agradar molt «Cantant sota la pluja». Vaig treure aquella camisa blanca del calaix i la vaig ensumar amb els ulls tancats, per un instat, era un altre cop amb ella al bar, i sentia la seva forta però també melòdica rialla, era tan jove, tan guapa, tan llesta, tan espontània, tan ella.
Encara no acabava d’assimilar el que havia passat, tenia ganes de cridar, de sortir d’aquí, de tornar a 1952 i estar amb ella, tantes ganes de besar-la, d’abraçar-la de dir-li tot el que l’he enyorat, de que cada dia que em despertava pensava què hauria passat si tot hagués acabat d’una altra manera.
Vaig esperar-la hores, fins i tot dies.

El primer cop que la vaig veure estava discutint amb un policia, jo m’hi vaig interposar i només dient el nom de la meva família ja la va deixar anar. Ella com a resposta va dir que no necessitava ningú que la protegís, i molt menys algú tan pretensiós com jo. Ella era una altra història, era com les herbes salvatges que neixen fora del jardí.
Em va ensenyar un món nou, lliure, on hi regnaven les lleis de la natura i de l’amor, i no les dels homes. Ella creia en un món feliç sense dictadors, sense pobres, però tampoc rics; era tot tan fantàstic i tan utòpic.
En poc temps es va convertir en la meva millor amiga, i en menys, en la meva amant, però això darrer només ho sabíem ella i jo. En aquell temps dues dones no es podien estimar d’aquesta manera. A més, jo era casada.
Però això li donava més emoció, escapar-nos per anar a veure la sortida del sol, d’amagat, era més excitant. Record cada una de les nostres fantasies, la més intensa va ser la fuga a Cuba, juntes. Ella tenia molts camarades que ens podrien ajudar a marxar. Ho teníem tot planejat, però tot es va tòrcer quan el meu home, ara difunt, va començar a sospitar. Sempre l’he odiat, no vaig plorar gens quan va morir...
Vam haver d’acabar de planificar-ho tot mitjançant cartes. Havíem quedat que ens reuniríem al port, havíem d’embarcar clandestinament en un vaixell que ens duria al paradís, els seus amics ho havien arreglat... però ella no va venir. I el vaixell mai va aparèixer. Vaig pensar que no ens havíem entès, i l’endemà hi vaig tornar. La vaig esperar al moll, hores, hi vaig anar cada nit per durant dues setmanes, no vaig poder ni menjar, ni dormir, no sabia si l’havien matat o si havia marxat sense mi. Va ser un infern.
Jo estava tan trastornada que el meu home, convençut que li era infidel, em va dur a la força a passar uns mesos al poble de la seva família.
Però aquí tenia la seva carta. Almenys ara sabia que ella a mi també m’havia esperat, em maleïa per no haver-hi anat una setmana més a esperar-la. Per una única carta extraviada jo havia passat més de cinquanta anys de solitud i nostàlgia. Quina misèria.
Amb el cap ple de records vaig baixar a fer-me el cafè i a pensar, però més que res, recordar i imaginar com hauria estat tot.
Durant anys jo m’havia consolat pensant que ella era a Cuba feliç, sense mi. Havia volgut imaginar-la casada, o amb algú, criant els seus fills, gaudint la vida, envellit així com ho feia jo. Per estrany que pareixi, no sabia on vivia, ni el seu número de telèfon. Decidida vaig pujar les escales, vaig tornar a treure el calaix. Ensumà la camisa, mirà i rememorà cada una de les fotografies, cada un dels bitllets, dels petits objectes-records.
Uns minuts després de nostàlgia, he decidit fer el que estic fent ara. Estic tombada al llit, amb la seva camisa posada, totes les fotografies escampades al meu voltant. Agaf les pastilles de dormir que tenc al la calaixera, i, entre sanglots, me’n envii tot el pot.
Em tomb al llit, obr el sobre i llegeixo per darrer pic:
«Estimada meva,
Hi ha hagut un imprevist, els meus amics m’han dit que el vaixell no pot partir el dia que teníem acordat, han decidit posar més guàrdies a la zona del moll, això no ens convé, però he xerrat amb un company que fa feina al port, d’aquí 3 setmanes hi anirà un nou guàrdia el qual podem subornar i farà la vista grossa. T’ho pots creure? D’aquí 3 setmanes serem lliures, tot del que em estat xerrant durant les llargues tardes, es farà realitat! Som tan feliç! Ens veim a la 1 de la matinada al moll dia 19 de setembre. Encara no t’he pogut agrair tot el que has fet per jo, des de salvar-me d’aquell guàrdia el primer pic que ens vam veure, fins a pagar al capità del vaixell per dur-mos a Cuba, m’has salvat de la mort, molts pics. Has posat un poc de llum dins aquesta foscor franquista.
Aquestes tres setmanes se’m faran llargues, però només d’imaginar el nostre futur juntes...
Gràcies, ens veim d’aquí poc.
Adéu, una forta abraçada
PD: T’estim.»
Una darrera llàgrima rellisca per les meves velles galtes. Tanco els ulls, sento l’olor a roses de la camisa, abraço amb força la carta, i recordo el primer pic que la vaig besar, el seu tacte, la seva rialla nerviosa, el seu olor,...
Espera’m amor meu,que ara vénc.
 OLÍVIA LUND, 3r D'ESO

"MEMÒRIES DE POSTGUERRA"

Era tard, ja. El sol s'anava amagant lentament darrere les muntanyes de la Serra, tenyint el cel vespertí d'una bella combinació de tons taronges i vermellosos. El vent de migjorn portava a la costa est mallorquina la calma i el vent càlid del nord d'Àfrica, que accentuava encara més l'elevada sensació tèrmica d'aquell humit capvespre d'agost.
El meu germanet jugava a la vorera del camí que unia la cala amb el poble, tirant pedres contra el tronc d'un arbre que havia caigut amb la ventada del passat hivern, el qual ningú s'havia molestat en retirar. El petit em mirava amb la tendra innocència encara als seus ulls i una rialla d'orella a orella. Portava uns calçons i una camiseta que anys enrere havíem duit primer el meu cosí i després jo, ambdues peces plenes de pedaços per tot arreu. A ell, però, pareixia no importar-li gaire que la seva família no li pogués comprar roba nova, sinó que se'l veia d'allò més feliç.
La seva mirada em despertava records de la meva infància; volia deixar el meu lloc de vigilància i provar a veure qui llençava millor les pedres o qualsevol competició que a la seva ment creativa se li acudís. Ara em mirava fixament, entretancant els seus ulls; m'estava reptant silenciosament a una carrera fins a algun lloc indeterminat, com tantes vegades havia fet, però jo aquell dia no podia participar als seus jocs. Els anys de mantingut ja havien passat per a mi... ara era hora d'afrontar el dia a dia com ho havien fet per mi els meus pares durant tants anys.
Em trobava ajagut a la falda d'un pi sobre un petit turó, el lloc que m'havien assignat per vigilar tota la cala i el camí que sortia d'ella. La meva única feina era assegurar-me que ningú desconegut baixava a tafanejar mentre es duia a terme el desembarcament. Per tant, m'entretenia contemplant el cel estrellat i la brillant lluna plena que il·luminava tènuement tota la costa. Animava una mica la vesprada tocant el guitarró que m'havien regalat els meus cosins per la meva primera comunió, bastants anys enrere. Interpretava una i una altra vegada les poques cançons que havia tingut temps d'aprendre o algunes que havia escrit jo mateix. Com m'agradaria, poder tornar a tocar música algun dia...
Just a l'hora prevista arribaren els tres bots. Eren petits vaixells de rem, d'uns sis metres d'eslora com a màxim, amb un únic tripulant a cada un d'ells. Des de l'altura es podien veure els voluminosos paquets que els contrabandistes transportaven dins la banyera de cada embarcació, alguns tapats curosament amb un llençol per passar desapercebuts si des d'alguna torre de vigilància propera els divisaven. Per mi seguia sent un misteri d'on venia aquella gent; al casino de la Plaça de les Palmeres, on solia anar els diumenges a fer el vermut amb els amics, havia sentit a dir que les mercaderies venien d'Algèria; d'altres, en canvi, deien que venien de la península. Segurament tot meres especulacions, ja que qui realment controlava el negoci no donava explicacions de res.
Els bots amarraren amb l'ajuda dels homes que es trobaven al petit moll, just al costat de la barraca. Un d'ells era el meu futur sogre (si tot anava com tenia planejat). Vivia amb la seva família a un poblet proper a la cala i treballava com a pescador per el senyor de totes aquelles terres. Els vespres aprofitava els seus coneixements del lloc i la seva bona relació amb l'amo dels terrenys per facilitar l'entrada de la major part del sucre, cafè i tabac que entraven il·legalment a l'illa. Ell se n'enduia una ínfima part dels beneficis, però un vespre de treball ja li era suficient per tirar tota la família endavant durant una setmana.
Amb una velocitat impressionant, la dotzena d'homes que hi havia al moll descarregaren totes les mercaderies i les deixaren allà enterra, mentre els bots tornaven a partir mar endins. Cada un d'ells agafà un paquet i se'l carregà a l'esquena, disposats a seguir el camí en direcció a la meva posició.
Jo seguia a l'aguait, comprovant que cap vaixell desconegut s'apropàs, quan una veu desconeguda a la meva esquena em sorprengué. Les sospites que em suscitaren el seu to de veu i, sobretot, l'idioma que havia utilitzat, es confirmaren quan vaig veure els dos homes vestits amb uniforme i capa verda empunyant cada un una escopeta. El més jove dels dos, uns pocs anys més gran que jo, semblava recent sortit de l'acadèmia. Els quatre pèls mal distribuïts que intentava lluir com a bigot i el tricorni on hi tenia el cap embotit el feien parèixer encara més ridícul del que m'havia semblat la seva veu ruda. Em cridava en idioma foraster, demanant-me què hi feia allà a aquelles hores i si havia vist res sospitós.
En aquell precís instant vaig pensar que per culpa de les meves distraccions hauria condemnat a moltes persones. Durant els anys posteriors a la guerra, la presència de les forces de seguretat s'havia endurit a les zones costaneres, sobretot aquelles majoritàriament republicanes. Sabien que no teníem suficient força com per fer-los oposició directa, però el comerç il·legal de mercaderies (les quals estaven subjectes a desorbitats aranzels per tal de reflotar la decreixent economia) suposava una defraudació que l'Estat no es podia permetre. Els càstigs pels contrabandistes eren especialment severs, i l'agent recent incorporat amb qui parlava no dubtaria en guanyar-se el seu renom portant tants criminals davant els tribunals franquistes.
Aleshores, vaig mirar al més vell de la patrulla. Amb el seu bigot pelut i la cara arrugada i envellida aparentava uns seixanta anys. Per sort els dos ens coneixíem, solia reunir-se amb els amics del meu sogre de tant en tant. Mogué el cap de costat a costat discretament, i de seguida vaig entendre que ara depenia de jo la llibertat (o inclús la vida) de moltes persones.
En veure'm dubitatiu, el jove seguí amb la seva impertinència exigint-me que els guiés al lloc on es guardaven les mercaderies no distribuïdes. Pel seu accent vaig deduir que no era mallorquí, segurament un castellà destinat a l'illa per fer les seves pràctiques abans de servir a la seva localitat. El vell seguia en silenci, per tal de no despertar sospites al seu nou company sobre la seva complicitat en l'assumpte.
En veure que seguia insistint, vaig donar l'explicació que tantes vegades havia assajat, una versió poc versemblant però ben argumentada. La meva excusa fou que érem els dos allà per passar l'estona a la fresca, ja que a casa hi feia molt de baf i no s'hi podia estar de tanta calor que feia. El jove no s'ho cregué, òbviament, així que li demanà al meu germà a veure si això era cert. Ell, amb el seu castellà macarrònic, corroborà la meva història fil per randa, fet que sorprengué al Guàrdia Civil jove. El petit contà tot el que li havíem fet creure, que efectivament érem allà els dos solament per jugar. El pobre no sabia res de vaixells, ni de cafè, ni de lleis. L'explicació de la seva percepció de la realitat suposava la coartada perfecta per explicar la meva presència aquell vespre. I qui dubtaria de la paraula d'un infant de vuit anys sense malícia ni plena consciència?
El poc experimentat agent, en creure que realment no delinquíem i prenent-nos com dos pobres pagerols, donà mitja volta i reprengué el camí per on havia vingut. El vell em picà l'ullet, congratulant-me per la meva actuació, i s'acostà al petit per fer-li cas. Ell, sense ser-ne conscient, havia salvat la vida de molts homes innocents que tenien el contraban com a única via de subsistència.
Al cap de pocs minuts començaren a desfilar els traginadors, que havien estat esperant a la cala confiant que jo me n'encarregaria de la situació. Em vaig quedar a soles amb el meu germanet de nou, el qual m'oferia un grapat de pedres planes i em reptava a baixar a la cala per fer-les botar damunt l'aigua de la mar. Per un instant em vaig permetre el luxe d'eludir les meves responsabilitats ja que, al cap i a la fi, l'únic que realment desitjava era desinteressar-me d'aquell món tant cruel i tornar, encara que fos sols per una estona, a la ja llunyana infància.
MIQUEL MAIMÓ, 1r DE BATXILLERAT
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada